Si m'arriben a fotografiar en aquell precís moment, hauria sortit amb un pam de boca oberta. És més, vaig tenir la temptació momentània d'esclafir a riure com un boig. Només va ser un instant, el temps de rellegir el missatge i de rebre la confirmació que no, no era una broma. Ella volia deixar la relació i no havia tingut els ovaris de fer-ho cara a cara.
No sé exactament en quin ordre van arribar, a partir d'aquell moment, el cúmul de sentiments que poc a poc van anar succeint-se. Recordo que primer va ser una espècie d'incredulitat. Un... "a veure, a veure, que ho torno a llegir". Després, un intent desesperat d'indagació en les pistes que m'havien passat desapercebudes i que, amb tota probabilitat, m'indicaven a pesar de la ceguesa, que la cosa anava malament. Van ser dies de flagelació. De pensar i repensar en tots i cadascún dels moments viscuts junts. De cercar els errors que jo, sense ser-ne conscient, deuria haver comès per allunyar-la de mi d'aquella manera.
Poc a poc, em va anar envaint la ràbia. El dolor per la seva desconsideració. No em mereixia una explicació en primera persona? Tancar bé aquesta història, si el que volia era marxar? La ràbia es va apoderar de mi i em va mantenir ferm en els dies posteriors. Durant tres o quatre setmanes no em vaig permetre flaquejar ni un moment. Vaig treure pit per poder seguir amb la meva vida com si res no hagués passat o com si, tot plegat, només fos un parèntesi passatger a l'espera del retorn a la normalitat. L'acceptació de la situació encara se'm feia una muntanya. No estava preparat pel judici que seguiria a cada conversa, o per les paraules de consol i els copets a l'esquena.
Durant dies vaig evitar anomenar-la. En un intent infructuós de fingir que tot seguia igual no vaig explicar a ningú que ella m'havia deixat. La processó anava per dintre. El dolor que jo m'esforçava a contenir, cada cop m'oprimia amb més força. I de sobte, van aparèixer unes ganes boges de vomitar el que m'havia passat. Com si amb cada paraula que aconseguia pronunciar, la bola d'ansietat s'anés dissolent i es fes més i més petita. No se'n va anar de cop, però compartir el que sentia em va ajudar a tallar d'arrel la ràbia que havia crescut dins meu.
He fet net, d'aquella història ja no en queda res més que petites ferides, com espigues escampades que la segadora deixa abandonades aquí i allà. Però el temps no s'atura i allà on ara només queden els brots secs de panís acabats de segar, hi brotarà nova vida.
