Cau la tarda i les hores s'escolen vora la piscina com s'escola l'aigua per les juntes de les rajoles del jardí. I els xiscles de gaudi es mesclen amb el xip-xap dels peus d'una i les mans de l'altra que lluiten per arribar a la vora de la piscina després del salt de bomba que acaben de mostrar-te amb emoció.
Fas glops llargs a una cervesa que s'ha escalfat massa i ja et beus més per inèrcia que no pas per gust. Mous la gandula de lloc perquè la brisa de la tarda t'ha atrapat sota l'ombra i t'ha esborronat tota. Vols assaborir el sol d'aquesta hora de la tarda entre xiscles i rialles, entre esquitxos i crits de mama, mira què he après.
Intentes centrar l'atenció però tens el cap a una altra banda. I somrius, sense massa ganes, perquè el nus que tens a dintre t'oprimeix i cada vegada ho fa amb més intensitat. I moure els llavis per dibuixar un somriure no és un gest fàcil quan per dintre només hi ha ganes de plorar.
Fa dies que t'ho repeteixes. Avui ho faré. No té sentit donar-hi més voltes. No hi ha marxa enrere. Aquest patiment s'ha d'acabar. I passes llista altra vegada als motius; que ho faig per vosaltres, i també per mi que no vull viure sempre una vida que no és la meva. La que voldries, la que somies cada nit quan el son t'evadeix per unes hores i et deixa respirar.
Hi ha estones que hi estàs mig decidida. Com quan t'acostes a l'aigua i saps que serà freda, i dubtes de si llançar-t'hi de cop o entrar-hi amb cautela. I hi poses un peu. I al primer contacte sembla que sigui gelada, i et dius que és impossible, que no resistiries la sensació de veure't submergida en aquest fred de dalt a baix. Però el peu, sembla que s'hi acostuma. I ja no notes tan el contrast. I et dius que potser no n'hi ha per tant, que fet i fet s'hi està prou bé, la temperatura és prou agradable, tu que pensaves que no podries estar-hi ni un instant i ja t'havies fet a la idea de no mullar-te, almenys per avui, que no en series capaç.
I de sobte, com en un impuls irrefrenable, et tapes el nas tot fent la pinça, que sempre has tingut aquesta mania, i saltes. Sense pensar-ho més perquè de fet, ja està tot pensat i tens calor i en tens ganes i saps que, per fort que sigui el contrast, per més que t'erisi la pell i et sotragui, et farà despertar. I et farà sentir que ets viva. I sentiràs. I després d'enfonsar-se, tocaràs amb la punta dels dits el fons i et donaràs impuls amunt. Sempre amunt. I quan tornis a sortir a la superfície, agafaràs aire i pensaràs que potser, en realitat, l'aigua no era tan glaçada. I tindràs el convenciment, això ben segur, que el salt ha valgut la pena perquè aquest sentir-te tan desperta dins l'aigua feia temps que no el notaves i només per això, ja comences a estar un xic satisfeta. Que quedar-te asseguda veient com la llum del capvespre va fonent la tarda no era una opció.
