La plaça és plena a vessar. Imposa respecte. No sé si seré capaç de fer front a les emocions que avui m'abraçaran per totes bandes. No hauria de fallar res. Però els nervis se'm passengen per les entranyes com una serp que zigzagueja i s'enrosca, sense deixar-me descansar. No ha parat en tota la nit, de fer-me pessigolles i de recórrer cada centímetre de mi. Tan aviat la tenia a la gola, i em feia un nus ben fort, que m'impedia empassar la saliva, com se'm posava a l'estómac i em semblava que m'obligaria de sobte, a vomitar.
Vaig veure'm una infusió ben calenta, una til·la per intentar calmar els nervis i intentar descansar un xic. Però no, la serp, no va deixar de rondar, amunt i avall per dintre meu, empipadora i insistent alhora.
Al matí, a punta de clar, m'he llevat i he intentat menjar alguna cosa. He observat la roba, ben col·locada, planxada minuciosament i amb cura. Feia goig. Tan blanca, destacava sobre la fusta fosca de l'armari de l'habitació. L'he mirat llarga estona, orgullós de poder tornar a vestir, per fi, aquesta roba que és molt més que uns pantalons que una camisa immaculada.
M'he vestit amb compte, amb calma, com si tot plegat formés part del ritual. Feia mesos que no em posava el mocador, que no m'estacava els pantalons i que no em cordava amb cura, un a un, els botons de la camisa.
He sortit de casa amb l'emoció i el neguit dels dies importants.
La plaça encara era mig buida. Alguns companys de colla anaven apareguent en comptagotes i es saludaven els uns als altres. Tots se m'apropaven, en un moment o altre. Copets a l'esquena, abraçades, algun petó i mirades transmetent-me confiança. Tot anirà bé, em volien dir, sense paraules.
Camises per dintre. Pantalons ben cordats. Colls tibats. Faixes perfectament col·locades, prement fort l'esquena i la cintura, com si aguantessin totes les emocions collades ben endintre, per por que en qualsevol moment es poguessin desbordar.
I la pinya que es col·loca. I poc a poc el castell comença a créixer. Pis a pis. Pas a pas. Persona a persona. Peus que es recolzen sobre les espatlles perfectament tensades. Mans i dits que engrapen el punt adient. Braços col·locats al lloc adequat, fent la força justa, sostenint el pes de tot un grup damunt els cossos quiets i concentrats.
I l'enxaneta que puja, poc a poc, hàbilment. Amb traça però amb respecte alhora. El silenci regna dins la plaça. Tothom observa espectant i les respiracions sembla que es contenen. Com si aguantant l'aire a dintre evitessin que qualsevol petit moviment pogués ensorrar el castell que sembla que, per moments, es desequilibra.
I jo et veig enfilar entre una cortina de llàgrimes que m'impedeix contemplar l'escena amb claredat. El meu petit és dalt del castell i aixeca la mà amb rapidesa. Sap que ha d'iniciar la baixada, amb precaució però sense aturar-se. L'aplaudeixo amb ganes.
I els companys me'l porten i me'l posen a la falda. l'abraço i el felicito. i li dic, amb la veu mig trencada: "T'estimo i acompanyaré sempre allà on faci falta. Des de la meva cadira et recolzaré perquè mai hi hagi cap castell prou alt com perquè no puguis escalar-lo".
