dilluns, 23 d’abril del 2018

TORNAR A CASA

Atura el cotxe just en l'instant en que es comença a divisar la casa. La seva casa. La seva llar. Les parets que guarden els records i les olors de la seva infantesa. Les caixes on s'apilen els llibres d'escola dels seus anys de primària, que resten empolsades a la golfa esperant que algun dia, algú decideixi fer-ne una foguera ben gran. Les fotografies que la mare, pacientment, anava enganxant, una pàgina rere l'altra, amb anotacions de dates i indrets, perquè amb el pas del temps fos més senzill mantenir-ne vius els detalls. Els bastons de l'avi que no s'han mogut mai del lloc on ell els va deixar, darrere la porta d'entrada, dins el paraigüer. La vaixella dels dies de festa major, amb flors blaves a tot volt que sempre ha trobat massa carregades. L'olor del caldo bullint a l'olla els diumenges d'hivern i l'aroma del cafè del pare, que l'avisava, a voltes abans que el despertador, que era l'hora de llevar-se. La seva foto, de quan no aixecava ni dos pams de terra, que presideix la xemeneia i que el pare s'ha negat sempre a canviar. Els colors amb el pas del temps s'han esmorteït i ella, quan la mira, sent una barreja entre la tendresa i la vergonya de pensar que l'han vista tots els seus amics.

O qui sap, potser ara ja no hi és. Ni la fotografia, ni tan sols el marc. Porta força mesos fora i ves a saber si el pare no ha pogut suportar veure-la cada dia, amb aquella mirada innocent, amb aquell somriure desdentat que lluïa quan li van fer el retrat. No devia tenir més de set anys i li faltaven les dues dents davanteres. En aquella època, reia més que mai a les fotografies perquè li feia gràcia veure's amb aquell enorme forat entre els llavis i per això, durant el temps que va passar fins que les dents li van tornar a créixer, el seu somriure era fins i tot exagerat. 

El pare no va entendre que necessités marxar. Però el dolor entre aquelles muntanyes que en altre temps l'acollien, li resultava massa punyent i no la deixava ni respirar. Li calia buidar-se, fet net i tornar a començar. Intentar borrar, amb la distància, el fàstic i l'angúnia que no l'abandonaven des d'aquella maleïda nit que, quatre desgraciats van creure's amos del seu cos i van violar-la. Li va prometre que tornaria, ni que fos de visita, quan l'hivern fos passat. 
I així ho ha fet. És a poques passes de casa. I la primavera, com ella, també ha tornat. Ha allargat els vespres foscos, i ha omplert de verd les muntanyes que l'hivern passat semblaven voler-la engolir. Els prats verdegen i els núvols a estones tapen el cel i d'altres dibuixen formes capritxoses sobre el blau. Les vores dels camins s'esquitxen de mil colors aquí i allà. I el groc que tot ho inunda per uns dies, li alegra la vista i tot li sembla una mica menys trist que aquell vespre fred, quan va marxar. 
Ella no és la mateixa, no sap si l'alegria franca que sempre l'acompanyava tornarà. Però la primavera, ara que és a prop de casa, l'ajuda a sentir-se una mica més segura que quan va marxar.