Arribava a casa cap al tard, mai abans de les 8 del vespre. Jo me'l mirava entrar. Ho feia amb calma. Gairebé amb parsimònia, m'atreviria a dir. Treia les claus de la butxaca dreta de la jaqueta, posava la clau al pany, sempre amb encert, i girava dues voltes senceres. Després, sense presses, empenyia suaument la porta i netrava cap dins mentre premia l'interruptor i la sala s'il·luminava de sobte.
Tancava darrere seu la porta i es treia la jaqueta amb desgana. La penjava darrere la porta, sempre al mateix lloc. Jo seguia els seus moviments per la finestreta que donava just davant la meva i que em permetia veure la sala que feia de rebedor, menjador, cuina i sala d'estar, en menys de 15 metres quadrats.
Es treia la jaqueta amb desgana i la penjava en un penjador de peu que tenia just darrera la porta, només entrar. Tenia unes cortines que en altre temps deurien haver estat força tupides però que amb el pas dels anys havien esdevingut més fines que el paper de fumar. Però no semblava molestar-lo aquesta falta d'intimitat perquè mai no abaixava les persianes: ni a l'estiu ni a l'hivern.
Seguidament, s'acostava a la nevera i remenava un moment. En treia qualsevol cosa: alguns dies era un plat de crema de verdures, altres simplement un iogurt, i alguns dies, s'omplia una copa de vi i l'assaboria tot tallant a làmines fines un tros de formatge. Seia sempre a la minúscula taula que tenia arraconada vora la finestra, perquè li permetia mirar al carrer mentre menjava. Jo l'observava i pensava que era un personatge ben curiós.
No acostumava a rebre visites, i no recordo haver vist mai ningú entrar o sortir de casa seva. Després de sopar, s'asseia a la butaca, encenia un llum de peu que li enfocava el llibre i s'hi passava hores, girant pàgines i llegint. A vegades no se n'anava a dormir fins ben entrada la nit.
Jo m'entretenia imaginant què devia ser de la seva vida. Com es devia dir i a què devia dedicar-se aquest personatge mediocre, mileurista a tot estirar, que arribava tard a casa, després d'haver passat el dia qui sap on, guanyant-se les garrofes. Vivíem al carrer Passarell i pensava que, capricis del destí, no hi havia nom que li escaigués més a aquell paio misteriós que semblava tenir una vida més aviat trista.
Després de tres o quatre anys de ser veïns vaig marxar del barri i l'última nit recordo que me'l vaig mirar amb certa tristesa, com si em dolgués una mica el meu convenciment que ell no podria progressar mai, ni avançar com havia fet jo, que em mudava a una zona més luxosa perquè havia aconseguit una feina millor. L'endemà, quan el meu veí, el director general, em va donar la benvinguda mentre m'encaixava la mà, vaig envermellir tot de sobte i vaig jurar-me i perjurar-me que mai més, sota sap concepte, treuria conclusions equivocades de les vides dels veïns, encara que visquessin al carrer Passarell i semblessin més aviat mediocres i tristos.
