Ho semblava però no, no l'era. La vaca, no era cega. Caminava a poc a poc, i talment semblava curta de vista. El seu pas era dubitatiu, insegur i amb pauses constants per assegurar la següent gambada. Però no era pas per la poca agudesa visual, que el seu pas era lent i calmat, sinó perquè li agradava gaudir del paisatge que l'envoltava. Què en feia de caminar ràpid, si no podia assaborir el que hi havia al seu entorn? Era lenta de mena però ho era per pròpia decisió.
És cert, caminava sola. No volia estorbs durant el seu recorregut que li impedissin assaborir cada instant del camí fins l'abeurador. En altre temps, els vailets havien sigut un xic cruels amb ella i també amb la resta de les seves companyes, però va aprendre aviat a apartar-se'n i va descobrir que, si podia, preferia mantenir als humans el màxim de lluny possible.
I les altres, caminaven per cingles i comes, arriscant-se a caure al buit al més mínim error. Ella ni s'ho plantejava, de cercar l'aliment en aquests paratges d'accessos complicats. Era cert, l'herba era més fresca, i segurament més saborosa, i amb tota probabilitat, en aquests terrenys abruptes ningú abans n'havia engolit ni un bri. Però no volia arriscar massa. Menjava el que trobava dels prats i de les zones de facil accés, prop de la font on anava a abeurar-se. I és que s'estimava massa la pròpia vida com per jugar-se-la a l'hora d'omplir-se el ventre, per més gana que tingués. Per tant, amb poca cosa es conformava. Amb les males herbes que trobava a les vores del camí o les que rosegava d'entre les flors que estampaven de colors el prat, ella ja s'alimentava.
I quan arribava a l'aigua, l'engolia calmosa. I l'assaboria de la primera a l'última gota que tocava amb els seus llavis gruixuts i la seva llengua llarga. La recargolava joiosa, perquè la notava freda, i la passejava pel morro un cop havia acabat, com eixugant-se delicadament les gotes que l'hi esquitxaven.
No era cega, només és que ho semblava perquè evitava veure allò que l'entorpia del camí que ella volia seguir.
