Es prometia bonic però ningú em va prevenir de que no seria gens fàcil. Les estries poc a poc es van anar obrint camí per la meva pell fins a convertir-la en un camp solcat que mai més tornarà a ser el que era. I el ventre que t'ha acollit durant nou mesos guardarà sempre les marques del teu pas per dintre meu. Tinc els pits menys ufanosos perquè tu me'ls has xuclat durant mesos, han sigut la font d'on ha rajat tot el teu aliment. I els ulls em fan bossa perquè no dormo tot el que voldria i les nits en vetlla bressolant-te acaben passant factura al meu rostre que sembla que ha envellit, tot de sobte, alguns anys.
No porto els cabells tan ben pentinats com voldria i les canes comencen a aparèixer aquí i allà. Les celles no sempre les duc ben perfilades però com que no tinc temps de mirar-me al mirall, sembla que tot plegat tampoc té massa importància. Ni tan sols recordo on vaig deixar el maquillatge l'últim cop que el vaig utilitzar. I els pantalons no se'm posen bé, perquè la panxa no em baixa i el cul m'ha quedat més gros que abans de l'embaràs. Menjo a deshora, quan tu em deixes, i no sempre la casa llueix neta i ordenada com m'agradaria poder-la tenir.
Però a pesar de que tot plegat sembli un martiri, és la penitència més dolça que he pagat mai.
M'agrada observar-te a cada instant i fixar-me en els petits moviments que fas mentre mames. O mentre em mires i somrius. O quan les parpelles a poc a poc et pesen perquè la son et venç tendrament i els ulls se t'acluquen. No em canso de tu, ni de la teva aroma i passo hores prop teu observant el teu perfil mentre descanses. Els teus llavis, tan perfectes que semblen dibuixats per la mà d'un artista. Les galtes molsudes, les orelles petitones i les minúscules ungles de cada un dels dits de les teves mans que repasso un i altre cop. M'agrada resseguir-te el nassarró i amanyagar-te suaument mentre dorms. Observo el teu respirar acompassat i també et miro quan la respiració se t'agita, just abans de despertar. Et miro quan mous els ullets i quan badalles, quan estires els teus braços curts i somiques reclamant contacte. Quan mous els llavis com si estiguessis succionant. Et miro quan dorms i quan et despertes. T'observo en tot moment, sigui de prop o de lluny.
Ser mare és la carrera de fons més cansada en la que he participat mai. Segurament també la més dolorosa perquè comença amb el més sobrehumà dels patiments humans. La més revolucionària de totes les experiències. La que confronta el meu jo més animal amb el més filosòfic i místic a la vegada.
Sense cap mena de dubte, la més dura i gratificant.
