Cau la tarda mentre les contemplo. Tornen cap al corral després d'un dia de pastura. Balen i corren, sempre agrupades, com si només trobessin la protecció en el fet de trobar-se juntes.
Fa poc temps que sóc aquí però qualsevol diria que hi porto una vida sencera. O dos. Ja no sabria fer altra cosa. No puc imaginar-me un altre lloc al món on viure més en pau amb mi mateixa que aquest racó que he escollit per retrobar l'equilibri perdut.
No trobo a faltar res, de la ciutat. Ni tan sols les anades al teatre i al cinema que tan m'agradaven. És tant plaent tot el que he trobat, que res del que tenia abans em resulta prou atractiu com per enyorar-ho.
Aquí tinc temps per tot. Per feinejar i aturar-me quan necesito una pausa. Ara sóc mestressa del meu temps. Tinc l'oportunitat d'escoltar el meu cos i respectar-ne el seu ritme. La calma que m'aporta aquesta nova vida m'ha donat l'oportunitat de descobrir el meu jo vertader, de conversar i retrobar-me amb mi mateixa. Feia tant temps que m'havia perdut...
M'aixeco amb l'alba i em poso al llit poc després de pondre's el sol. Lluny de la gran urb he descobert el plaer del sol del migdia, el te fumejant acabat de fer. La sopa calenta quan torno enfredolida de l'hort de casa. El pa que oloro mentre reposa, acabat de treure del forn. La verdura recollida aquesta mateixa tarda, amb el gust de la terra que l'ha cultivat. La roba estesa que voleia mentre s'asseca dansant al ritme del vent. El foc que fumeja, escalfa i fa companyia a parts iguals. No hi ha millor espectacle per una nit freda que contemplar les flames asseguda sota la xemeneia. Una sorprenent barreja de tonalitats i formes sinuoses, irrepetibles i úniques totes elles. No em cansaria mai de mirar com el foc dansa vora meu; la seva màgia em té totalment captivada.
He deixat enrere el soroll incessant, per descobrir la bellesa del silenci. I estic aprenent que a vegades, l'absència de so pot omplir més que el sorollós món d'on venia. He oblidat els plats precuinats per endinsar-me en l'apreci dels sabors i els aromes propis de la terra que cultivo cada dia. He apartat els aparells electrònics que em feien analitzar el món a través d'una pantalla, per passar a viure, tocar i sentir allò que m'envolta i em fa tocar de peus a terra. He descobert que la millor companyia que una pot tenir és, en ocasions, a sí mateixa.
Sóc lluny de tot però cada vegada em sento més a prop que mai dels orígens. Del que és realment important. Camino a poc a poc però sense pausa. Sense presses però amb pas ferm. Em sento més mestressa del meu camí, ara i aquí.
