SETMANA 52 - FI

S'apaga el dia sobre la ciutat com s'apaguen els últims minuts de l'any, que arriba ja a les seves acaballes. 

Des de la distància, observem com la ciutat bull de vida tot i la foscor. el bullici dels vehicles que dibuixen flaixos de llum sobre els carrers que s'estenen sota els nostres peus. I badem. I deixem transcórrer els minuts en silenci, assaborint sense pressa el moment.

Han passat cinquanta-dues setmanes. I tu, Santi, has escollit cinquanta-dues fotografies amb tota la delicadesa del món. I jo he donat vida als teus instants imaginant i creant històries a partir de les imatges. 

I s'ha acabat. I ens debatem entre el dol que suposa finalitzar un projecte que engresca i emociona, i les ganes de pensar-ne i encetar-ne algun de diferent. 

Santi, gràcies per les teves imatges. Gràcies per donar-me l'oportunitat de crear i posar veu al que un dia tu vas decidir immortalitzar a través del teu objectiu. Gràcies per aquest any que hem compartit entre imatges i mots. 

I en nom dels dos: gràcies als que ens heu llegit. Els que heu esperat la publicació setmana rere setmana, i els que hi heu anat a raure només de tant en tant. Gràcies per formar part d'aquest petit projecte tan íntim però tan vostre a la vegada. 

S'acaba l'any. Però en comença un altre i l'emoció dels projectes que venen fa que aixequem la copa i brindem amb ganes pel que vindrà. 

Adéu 2018. Benvingut 2019. 

L'ANEGUET LLEIG

Arribava a casa cap al tard, mai abans de les 8 del vespre. Jo me'l mirava entrar. Ho feia amb calma. Gairebé amb parsimònia, m'atreviria a dir. Treia les claus de la butxaca dreta de la jaqueta, posava la clau al pany, sempre amb encert, i girava dues voltes senceres. Després, sense presses, empenyia suaument la porta i netrava cap dins mentre premia l'interruptor i la sala s'il·luminava de sobte. 

Tancava darrere seu la porta i es treia la jaqueta amb desgana. La penjava darrere la porta, sempre al mateix lloc. Jo seguia els seus moviments per la finestreta que donava just davant la meva i que em permetia veure la sala que feia de rebedor, menjador, cuina i sala d'estar, en menys de 15 metres quadrats. 

Es treia la jaqueta amb desgana i la penjava en un penjador de peu que tenia just darrera la porta, només entrar. Tenia unes cortines que en altre temps deurien haver estat força tupides però que amb el pas dels anys havien esdevingut més fines que el paper de fumar. Però no semblava molestar-lo aquesta falta d'intimitat perquè mai no abaixava les persianes: ni a l'estiu ni a l'hivern.  

Seguidament, s'acostava a la nevera i remenava un moment. En treia qualsevol cosa: alguns dies era un plat de crema de verdures, altres simplement un iogurt, i alguns dies, s'omplia una copa de vi i l'assaboria tot tallant a làmines fines un tros de formatge. Seia sempre a la minúscula taula que tenia arraconada vora la finestra, perquè li permetia mirar al carrer mentre menjava. Jo l'observava i pensava que era un personatge ben curiós. 

No acostumava a rebre visites, i no recordo haver vist mai ningú entrar o sortir de casa seva. Després de sopar, s'asseia a la butaca, encenia un llum de peu que li enfocava el llibre i s'hi passava hores, girant pàgines i llegint. A vegades no se n'anava a dormir fins ben entrada la nit. 

Jo m'entretenia imaginant què devia ser de la seva vida. Com es devia dir i a què devia dedicar-se aquest personatge mediocre, mileurista a tot estirar, que arribava tard a casa, després d'haver passat el dia qui sap on, guanyant-se les garrofes. Vivíem al carrer Passarell i pensava que, capricis del destí, no hi havia nom que li escaigués més a aquell paio misteriós que semblava tenir una vida més aviat trista. 

Després de tres o quatre anys de ser veïns vaig marxar del barri i l'última nit recordo que me'l vaig mirar amb certa tristesa, com si em dolgués una mica el meu convenciment que ell no podria progressar mai, ni avançar com havia fet jo, que em mudava a una zona més luxosa perquè havia aconseguit una feina millor. L'endemà, quan el meu veí, el director general, em va donar la benvinguda mentre m'encaixava la mà, vaig envermellir tot de sobte i vaig jurar-me i perjurar-me que mai més, sota sap concepte, treuria conclusions equivocades de les vides dels veïns, encara que visquessin al carrer Passarell i semblessin més aviat mediocres i tristos. 

BODES D'OR

Miro la fotografia amb certa nostàlgia. Avui fa cinquanta anys d'aquell dia. Divuit mil dos-cents cinquanta dies, segons ha comptat una de les nostres besnétes, la petita, que és més llesta que la gana.

- Aviat és dit - li he respost quan m'ha dit la xifra - Imagina't si n'hem passat de tots colors, amb tants dies i tantes nits sota el mateix sostre, el teu besavi i jo.

I ha continuat rebuscant entre les velles fotografies que guardo dins la capsa metàl·lica. Ja no l’obro mai perquè tots els que hi apareixen són morts i l’enyor m’embolcalla i la tristesa a vegades s’instal·la massa dies a casa meva quan penso en tots els que ja no hi són. Però ella, assedegada de històries antigues, que sempre l’apassionen, llança una pregunta i una altra sense treva fins que, entre cansada i emocionada de tenir-la davant, amb els ulls brillants per l’emoció, començo a recordar en veu alta el dia que ens vam casar.

“Era just acabada la guerra. Jo només tenia disset anys i ell tampoc no arribava a la vintena. No coneixíem res del que hi havia més enllà de la vall on havíem nascut. Pero ens estimàvem, o almenys en ho semblava a la tendra edat que ens vam enamorar. 

Al pare no li va fer gaire gràcia que em casés amb el masover de la casa del costat de la nostra. Estàvem allunyats no pas més de dos o tres-cents metres i ens coneixíem de sempre, perquè els nostres dies i les nostres vides giraven en aquell petit racó de món. El pare, hauria volgut que em casés amb algun hereu de casa bona. Amb algun propietari de terres que em pogués assegurar un futur amb més comoditats. Per a un masover com ell, casar la filla amb un altre masover igual de pobre significava condemnar-la a la dura vida que ell havia tingut. 

Però al meus disset anys poc m'importava, el que el pare desitgés per a mi. Em semblava que amb el meu futur marit al costat seria capaç de superar qualsevol obstacle i no vaig voler escoltar mai cap de les seves raons. La mare, mai no s'hi posava, quan el pare em demanava que m'ho pensés bé, que un cop casada ja no hi hauria marxa enrere i que hauria de resignar-me a viure per sempre confinada en aquest tros de terra on havia vist la llum per primer cop. I em deia que lluny d'aquí hi havia molta vida, i moltes coses per veure i que, ja que ells no ho havien pogut fer, esperava que la pubilla de casa voltés un xic de món. 

Fins i tot va proposar-me que me n'anés una temporada a servir a la ciutat però jo, arrelada com havia estat sempre als de casa, no en vaig ni voler sentir a parlar, d'aquella possibilitat. 

Finalment, el pare va cedir, potser perquè no li quedava més remei, o potser perquè en el fons, encara que li fes una mica de pena veure'm renunciar a una vida millor, ja li estava bé que em casés al costat de casa perquè seria una manera de tenir-me sempre ben a prop.  

En recordo moltes coses del dia del nostre casament: la mare que plorava perquè era la primera filla que veia casar i recordava el dia que ella també va passar per l'altar. I el pare que tot i que feia el cor fort, més d'un cop i més de dos va haver de marxar de la gran sala on fèiem l'àpat perquè els ulls se li negaven i un tros d'home com ell, no volia quedar en evidència ni mostrar els seus sentiments. 

Em venen al cap les cosines un pel més grans que jo, que s'acostaven rialleres i em demanaven a cau d'orella, tot enriolades, si estava preparada per entregar-me al meu marit, durant la nit de noces. I jo reia, entre nerviosa i espantada, pensant en els dolors i els plaers que havia sentit explicar però que no sabia si tenia ganes d'experimentar en carn pròpia. Que ell i jo, ens havien robat petons a la sortida del ball dels diumenges i ens havíem grapejat d'amagat al cinema més d'un cop i més de dos, però el meu fruit era encara ben intacte i les pors se'm barrejaven amb les il·lusions, com passa sempre amb les primeres vegades. 

La casa no va buidar-se de convidats fins ben entrada la tarda i abans d'entregar-me al meu marit vaig acomiadar-me dels pares amb llàgrimes als ulls, com si no els hagués de veure en una bona temporada. En aquell moment vaig adonar-me que la nena de disset anys ja no era enlloc i que la que avui començava una nova vida ja no era jo, la de sempre, sinó una altra que hauria d'aprendre a ser dona des de l'altra banda del camp que l'havia vist néixer.” 

Ella no diu res, gairebé ni respira, emocionada com està seguint la narració. Però toquen el timbre.

- Noieta, un altre dia t’explicaré més coses. Ara no tenim més temps per perdre que avui és festa grossa - li dic mentre li acarono la galta i li pico l’ullet. 

Ella repeteix en veu alta la xifra: 

- Tens raó àvia. Divuit mil dos-cents cinquanta dies. Quina il·lusió! 

I jo somric al meu marit que m’esguarda des del pas de la porta.

- Sí, filla sí. Cinquanta anys enrere, ja hi hauria firmat jo, poder arribar fins aquí.  

PERDONA'M FILLA

No saps, filla meva, com en sóc de feliç quan et veig amb la teva panxassa, amb aquest ventre ple del que serà el teu segon fill. Tantes vegades havia pensat que no s'arribaria mai a complir, el teu desig de ser mare, i el meu de tenir néts per omplir d'alegria els meus dies. 

Tants moments vaig plorar en silenci, quan totes ja dormíeu, ben entrada la nit, amb un intent d'expulsar la desesperació que sentia per ser incapaç d'ajudar-te de la manera que a tu et feia falta. Eres rebel i inconformista i durant massa anys no vaig saber escoltar-te prou. I a cada un dels teus actes rebels jo hi afegia un càstig, o desagradables paraules de repulsa que no feien més que empitjorar la situació.
Vas néixer en una parella totalment trencada. On la confiança ja se'n havia anat en orris fins i tot abans de la teva concepció. I també d'això me n'he sentit sempre culpable. D'haver-te inoculat, encara que fos sense voler, el malestar que jo sentia i que no volia, de cap manera, exterioritzar. Perquè sempre havia sigut la forta, l'alegre i la valenta que podia amb tot i no es deixava ensorrar per cap problema, per gros i difícil de superar que fos. 

Vaig retreure't tantes vegades la teva rebelia, la mala llet, la ràbia que et sortia de ben endins, d'un lloc que ni tu mateixa sabies i que brollava sense control. Era en aquelles nits que jo plorava. Per què tu no sabies d'on naixien les teves reaccions desemesurades però jo, malauradament, ho tenia ben clar. I no em perdonava ni em perdonaré mai tot el dolor que, encara que sigui sense voler, he arribat a causar-te. 

Durant anys vaig ser incapaç d'ajudar-te a analitzar el que et passava, no vaig tenir prou estratègies per canalitzar positivament tota l'energia que brollava del teu interior, a voltes sense control i el maleit hàmster de l'amargor no va aconseguir sortir de la roda. Malestar. Mals comportaments. Crits. Càstigs. Paraules de descrèdit. Algun insult. Angoixa. Per una banda i per l'altra. I després, solitud. 

Però et miro ara i, a pesar del dolor que no t'he pogut evitar, somric de veure't feliç. Ets tan fràgil darrere aquesta capa de valentia fingida, que veure la manera com et brillen els ulls és l'única confirmació que necessito per saber que estàs en el bon camí. 

I sí. També em serveix de consol perquè a pesar de tot, el camí que vaig escollir de tractar-te amb amor,  comprensió, paciència i perseverança, va resultar la decisió encertada.     

PLOU PER DINS

És tard i fa hores que volta, gairebé sense rumb, pels carrers molls de la ciutat que aquestes hores ja és completament fosca. Fa molts dies que el seu cap no fa més que donar voltes i més voltes i finalment, creu haver tret l'entrellat a l'embolic que el té completament immers en el caos. Avui ha arribat al límit i ha pres la decisió; o això o acabarà per embogir.  

Maleeix el dia que va acostar-se a ella i, com dos vells coneguts que es retroben després d'anys de no veure's, van començar a parlar, amb franquesa, amb naturalitat, com si es coneguessin de sempre. Cada un dels racons de la ciutat el condueixen a ella i en els moments que hi van compartir, robant minuts a les seves respectives vides. 

Maleeix el moment en que va començar a pensar en ella com alguna cosa més que una simple amistat. Però les ganes de sentir-la a prop va anar en augment i el desig de tenir-la entre els braços es va convertir en una vertadera necessitat quan va provar el seu cos per primera vegada. A poc a poc, va esdevenir el centre de tot. Es llevava pensant en ella i en les corbes del seu cos sota els llençols. En el gust de la seva pell suada després de fer-se l'amor, en les mirades, en les converses, en els dits entrecreuats aquell vespre que van compartir, com dos adolescents,  l'última fila del cinema. En els glops de cervesa que engolien, entre conversa i conversa, sobre els temes més banals. En els projectes de futur que feien, sense cap garantia de poder convertir mai en reals. En les mirades enceses, que només entenien ells dos, quan compartien taula amb d'altres. 

Aquesta tarda, quan ha sortit de casa, ho ha fet amb la intenció de tancar un capítol de la seva vida. O millor dit, de començar-ne un altre, perquè fa mesos que se'n mor de ganes. Ha vist clar que no pot aguantar més aquest suplici i que el seu matrimoni fa aigua per tots costats. No vol seguir sent el marit infidel en el que s'ha convertit des de fa setmanes. No vol fer mal a la seva dona però sap que li'n farà quan li confessi que n'estima a una altra i que és amb ella amb qui vol estar. Ha intentat de totes maneres oblidar-la però no ha pogut i, avui ho ha vist clar, ha arribat el moment de sincerar-se amb sí mateix i ser valent; tirar pel dret i acceptar-ne les conseqüències. 

És per això que no ha tingut en compte el temps, ni el fred que feia fora; un cop presa la decisió li era tan urgent poder-la dur a terme que no l'ha volgut demorar ni un dia més. 

Ha sortit de casa i s'ha posat a caminar. Ha provat de trucar-la per dir-li que sí, que ho tenia decidit i que ja no hi havia marxa enrera, que volia estar amb ella. 

Però el telèfon està apagat. Tota la tarda. Ho ha provat mil vegades i mentre vaga pels carrers sent que plou dins seu. Ho intenta un cop més però té por que el tren se li hagi escapat per sempre. 

QUADRE SENSORIAL

Remulla amb molt de compte el pinzell a l'aigua. L'hi deixa l'estona exacta perquè els fins pels del pinzell puguin agafar la humitat necessària. Si ho calculés, segurament comprovaria que l'hi suca amb una exactitud matemàtica. Que no hi està ni un segon més del necessari, i és que sinó, la pintura s'aigualeix i el to ja no és el desitjat. A vegades, però, s'hi encanta. I la vista se li perd entre els colors que tenyeixen el seu voltant. S'hi pot passar hores, i no es cansa mai de comprovar que, miri on miri, cada racó té el seu encant i la seva peculiaritat. On qualsevol altre només veuria verds i marrons, ell pot detectar-hi una immensa gamma de colors, tots diferents. 

Dóna voltes, pensatiu, a la manera de plasmar aquest moment. Els colors que veu, les aromes que l'envolten, les sensacions que experimenta en aquest mateix instant. Es fixa en els rajos de sol travessant tímids, com si no gosessin del tot, entre les fulles dels faigs. Nota l'olor de la terra humida i de la matèria descomposant-se a poc a poc, per tornar de nou a l'origen en forma d'adob. Nota l'absència de soroll, el silenci és ben perceptible entre la quietud i el pot sentir. En aquest espai immens, en solitud, s'adona que és on percep millor que el silenci també diu coses. 

Hi ha una fulla que cau i es diu que li agradaria veure el precís moment que desenganxa el pecíol de la branca on ha estat sostinguda durant mesos. Cau a poc a poc, oscil·lant pel fregament suau de l'aire que l'acarona. La fulla dansa sinuosament fins quedar dipositada sobre la catifa que és cada cop més i més espessa.

Es fixa en la molsa recobrint les pedres. No pot evitar tocar-les per notar el tacte suau que li fa pessigolles a les puntes dels dits. La capa les protegeix del fred i de les inclemències del temps i amb la seva suavitat vellutada aporta un punt d'elegància al paisatge. 

Deixa el pinzell sobre la paleta de colors. Fa una volta sencera sobre ell mateix. Tres-cents seixanta graus de natura en estat pur. Ressegueix amb la mirada les formes sinuoses del paisatge. Els turons arrodonits, els camins que s'encreuen, les roques volcàniques escampades aquí i allà, en el punt exacte on van caure, milers d'anys enrere. El sol que regala espurnes brillants mentre juga a passar entre les fulles.

Torna a agafar el pinzell. Té unes ganes boges d'acabar el quadre per ensenyar-li al seu pare. És cec. Però està segur que li encantarà. Ell li explicarà els colors que hi pot tocar i l'ajudarà a notar-hi els silencis. Podrà olorar les aromes d'aquest tros de paradís i podrà gaudir-lo sense veure'l. És cec però a vegades l'hi dóna la sensació que és qui hi veu més clar.        

   

     

CAMP SEGAT

Si m'arriben a fotografiar en aquell precís moment, hauria sortit amb un pam de boca oberta. És més, vaig tenir la temptació momentània d'esclafir a riure com un boig. Només va ser un instant, el temps de rellegir el missatge i de rebre la confirmació que no, no era una broma. Ella volia deixar la relació i no havia tingut els ovaris de fer-ho cara a cara. 

No sé exactament en quin ordre van arribar, a partir d'aquell moment, el cúmul de sentiments que poc a poc van anar succeint-se. Recordo que primer va ser una espècie d'incredulitat. Un... "a veure, a veure, que ho torno a llegir". Després, un intent desesperat d'indagació en les pistes que m'havien passat desapercebudes i que, amb tota probabilitat, m'indicaven a pesar de la ceguesa, que la cosa anava malament. Van ser dies de flagelació. De pensar i repensar en tots i cadascún dels moments viscuts junts. De cercar els errors que jo, sense ser-ne conscient, deuria haver comès per allunyar-la de mi d'aquella manera. 

Poc a poc, em va anar envaint la ràbia. El dolor per la seva desconsideració. No em mereixia una explicació en primera persona? Tancar bé aquesta història, si el que volia era marxar? La ràbia es va apoderar de mi i em va mantenir ferm en els dies posteriors. Durant tres o quatre setmanes no em vaig permetre flaquejar ni un moment. Vaig treure pit per poder seguir amb la meva vida com si res no hagués passat o com si, tot plegat, només fos un parèntesi passatger a l'espera del retorn a la normalitat. L'acceptació de la situació encara se'm feia una muntanya. No estava preparat pel judici que seguiria a cada conversa, o per les paraules de consol i els copets a l'esquena. 

Durant dies vaig evitar anomenar-la. En un intent infructuós de fingir que tot seguia igual no vaig explicar a ningú que ella m'havia deixat. La processó anava per dintre. El dolor que jo m'esforçava a contenir, cada cop m'oprimia amb més força. I de sobte, van aparèixer unes ganes boges de vomitar el que m'havia passat. Com si amb cada paraula que aconseguia pronunciar, la bola d'ansietat s'anés dissolent i es fes més i més petita. No se'n va anar de cop, però compartir el que sentia em va ajudar a tallar d'arrel la ràbia que havia crescut dins meu. 

He fet net, d'aquella història ja no en queda res més que petites ferides, com espigues escampades que la segadora deixa abandonades aquí i allà. Però el temps no s'atura i allà on ara només queden els brots secs de panís acabats de segar, hi brotarà nova vida.   

LLAMPS I TRONS

Un cop acomplert l'objectiu que l'havia dut fins allà dalt, comença a recollir els objectes que ha utilitzat per fer les fotografies. També aquest moment és tot un ritual. Col·loca amb delicadesa la càmara dins la funda protectora. Desa el trípode que ha plegat meticulosament. Doblega amb molt de compte el drap amb el que neteja l'objectiu de tant en tant, evitant que qualsevol minúscula partícula de pols faci perdre nitidesa a la instantània. 

 Seguidament, s'acosta al fogonet i comprova que, dins el cassó, encara hi queda prou aigua per preparar-se un altre cafè. S'atura un moment, mira el rellotge. Pensa en l'Alícia i en com deu estar d'emprenyada a aquestes alçades, que ell no l'hagi avisat de l'hora que tornarà a casa. Però encén el fogonet perquè no pot deixar de degustar un bon cafè davant el paisatge que hi ha pintat, ara mateix, davant seu. 

No serà un dia esplèndid. Els núvols amenaçadors cada cop són més a prop i, si tingués dos dits de front, recolliria els trastos i baixaria cap a casa, ara que encara ho pot fer sense la pluja que no tardarà a caure. Observa amb detall les mil tonalitats de grisos i blaus que juguen a difuminar-se mentre beu a glops petits el cafè calent que li escalfa les mans. Amb tota probabilitat hi haurà llamps i trons, i serà l'escenari perfecte per fer aquelles fotografies que només s'aconsegueixen  molt de tant en tant.  

Torna a mirar el rellotge. Fa anys que no immortalitza un espectacle meteorològic com el que es prepara. Busca el mòbil que té abandonat des d'ahir a la nit. Consulta si té algun missatge. S'adona que no té cobertura i dubta un moment. Hauria de tornar a casa. Amb un cop de clau posa la furgoneta en marxa però al moment la torna a aturar. S'ho repensa. Hi haurà tempesta, tan si es queda aquí com si torna a casa. 

Baixa de la furgoneta i obre la bossa de la càmara. 

SOLITUD

Va pujar ahir al vespre amb la intenció de fer nit aquí dalt. Feia temps que volia fer aquesta fotografia i ahir a la tarda va decidir que no ho volia demorar més. Per què? va dir-se. Quin sentit té esperar trobar un dia idoni? Què m'impedeix fer-ho demà mateix? 

I li va dir a l'Alícia, que no dormiria a casa, que tenia ganes de fer aquella fotografia que feia tant temps que li rondava pel cap i que havia pensat que seria un bon dia per fer la instantània. Ella va fer cara de circumstàncies, tal com ell ja esperava. Li va dir que no calia que l'acompanyés. De fet, preferia anar-hi sol, però això es va estalviar de dir-ho, perquè a vegades l'Alícia tenia la pell molt fina i l'última cosa que desitjava era que hi hagués un malentès, que ella s'ofengués i que hagués de dedicar gaire estona a donar explicacions o a justificar-se d'una cosa que no sabia gaire ni com explicar.

Però és que això de la fotografia és una dèria seva, d'ell i prou. D'ell, amb ell mateix i la càmara, com una relació estreta i ben particular. Però és clar, com vol que l'entengui l'Alicia aquest lligam tan especial que sent amb la màquina de fotografiar? Ella, que és tan poc espiritual per aquestes coses. 

A ella no li va fer gaire gràcia que preferís anar-se'n tot sol en comptes de compartir el vespre del divendres, com fan habitualment. Ell ja ho va veure, que no li agradava massa la idea, però no hi pensava pas renunciar i tampoc tenia ganes d'anar-li gaire al darrere  i menys encara de convidar-la-hi perquè sabia que ella s'avorriria com una ostra i ell es posaria nerviós intentant complaure-la. Tenia ganes era de concentrar-se en la llum, en els colors i en les mil possibilitats de la càmara que, tot i que se'n moria de ganes, utilitzava més aviat poc i en tot aquell procés, l'Alícia hi pinta ben poc.

Ha dormit sol, a la furgoneta, just al lloc des d'on vol fer la fotografia. Ha gaudit del silenci de la muntanya, dels sons de la nit, de les ganes que les primeres llums del dia li permetessin fer realitat la fotografia que fa temps que té dins el cap. Ha escalfat aigua amb el fogonet per preparar-se un cafè ben carregat i ha obert la bossa de la càmara de fotografia. 

....

Dispara una vegada i una altra. I se sent satisfet i molt més a prop d'ell mateix del que ho ha estat en molt de temps. I pensa que tal vegada, per trobar-se ha de venir de tant en tant, tot sol, aquí dalt a buscar-se.

ATRAPASOMNIS

Es carrega la pesada motxilla a l'esquena, es mira al mirall de l'entrada de casa i es dedica un petit somriure a mode de comiat. Fa un cop d'ull a les fotografies que han decorat sempre les parets del passadís. Són un repàs  cronològic ala seva vida i les té tan gravades a la memòria que se les podrà endur ben lluny i recuperar-les sempre que ho desitgi, només tancant els ulls. 

Avui diu adéu a la terra que l'ha vist néixer. No és pas un comiat definitiu, només un a reveure per una llarga temporada. Però no en té prou amb aquest racó de món, del que en coneix fins l'últim detall. Potser és per això, de tant que l'ha trepitjada, de com n'ha investigat tots els racons, que se li ha quedat petita i ja no en fa prou amb aquesta terra tan seva. Ha escalat totes les muntanyes i ha recorregut tots els camins. S'ha perdut pels corriols i s'ha banyat als rierols i a les rieres.

Ara vol arrencar a volar, tan lluny com sigui possible, i vol atrapar els somnis que fa temps que corren pel seu cap. Té ganes de sortir a empaitar-los fins a tenir-los tots a l'abast de la mà. I veure què hi ha darrere aquesta muntanyes que han estat tot el seu univers fins al dia d'avui. Es llevarà de matí i ja no veurà el paisatge que li serveix de referència. I qui sap, si haurà dies que se sentirà sol i desorientat i tindrà enyorança de casa seva i de les olors i els gustos i els colors de la terra que avui deixa enrere.

No sap què hi ha més enllà del poble ni de la seva gent. No té ni idea del que l'espera però sap que els somnis a vegades fugen molt de pressa i ell està disposat a córrer tot el que sigui necessari fins aconseguir-los atrapar. 

  

UN SEGON

Hi ha dies que m’agrada agafar-m’ho tot amb calma. Que bado, i m’entretinc amb qualsevol detall que trobo en el camí. Hi ha dies que no vull que la pressa m’ordeni a quin velocitat haig de fer les coses i quan aconsegueixo marcar jo el compàs em sembla que tot té una altra melodia. Hi ha dies en els que vull permetre’m el luxe de deixar escolar els minuts sense contemplacions, com quan saps que hauràs de córrer però no pots renunciar a un ratet més, ben abrigat dins el llit. Hi ha dies que em trec el rellotge perquè no vull veure les hores passar sinò que vull concentrar-me, precisament, a gaudir del pas de le hores. Hi ha instants que perduren per sempre en la memòria i que podem recuperar sempre que volem perquè per més temps que passa, no s’esborren. 

I hi ha instants que ho canvien tot per sempre. En el temps de fer una inspiració, o en el moment exacte que sona un timbre, en el segon que tardes a obrir la porta de casa, o a despenjar el telèfon, o a prémer el botó del comandament de la televisió. En la fracció de segon en què parpelleges, o en el temps de picar l’ullet, en el segon de moure els llavis per esbossar un somriure, en l’instant de xutar una pilota que t’ha anat a parar als peus. 

Perquè els moments importants no es mesuren amb segons sinó amb la felicitat que ens omplen. I és que hi ha instants que ens donen la vida i altres que ho esmicolen, per sempre,