Atura un instant el cotxe. Obre la porta i surt a poc a poc. Vol acomiadar-se un cop més de la muntanya que l'ha esguardat sempre. Aquest tros de terra l'ha vist néixer i no hauria dit mai que algun dia sentiria la necessitat imperiosa de marxar-ne. Creia que no sabria viure en cap altre lloc que no fos aquest racó de món, entre la terra fèrtil i l'abrupta serra que la feia sentir protegida.
Però aquella maleïda nit ho va canviar tot. Ara, aquí s'hi ofega i necessita allunyar-se per intentar tornar a respirar. Ni la protecció de la muntanya, ni la terra que l'ha vist néixer aconsegueixen remeiar la brutícia i el fàstic que sent per dins. Necessita fugir perquè el malson l'acompanya a tothora.
Era mitjanit quan tornava a casa. L'assaig de l'obra avançava a bon ritme i probablement a la primavera podrien estrenar. Ella hi feia de monja. Quina paradoxa, per Déu! Tot i ser desembre, la nit no era especialment freda i a pesar de l'oferiment d'alguns dels companys va decidir tornar a peu. El local era apenes a uns centenars de metres de casa. Es fumaria una cigarreta i aprofitaria per fer balanç. L'any s'acabava i sempre era bo tenir alguns moments per trobar-se i pensar.
Un cotxe va aturar-se, aparentment volien demanar-li una indicació. Li va fer estrany; però ella, sempre sol·lícita, va acostar-s'hi i escoltà el que li volien preguntar. Però tot plegat no era més que la història de sempre. Uns cobards, primaris i salvatges que van veure en el seu cos un simple tros de carn amb el que fer un bon festí.
La van fotre dins el cotxe. Eren 3. I van violar-la fins a quedar completament satisfets. Ella va pensar que preferia morir-se que aguantar aquell patiment ni un moment més. Va intentar mantenir la ment en blanc i no pensar. La veu ja feia estona que se li havia apagat a força de tant cridar. Va invocar els Déus que sempre havia dit que no creia. Va plorar llàgrimes salades mentre els asquerosos salvatges grapejaven i saquejaven cada centímetre del seu cos i esmicolaven, amb cada envestida, la seva dignitat.
Les arcades no s'aturaven, i quan per fi van deixar-la estar, entre riallades de ferotges desbocats després d'un gran àpat, va vomitar fins a buidar l'estòmac. I l'ànima també. Aquella nit, va sentir néixer dins seu un odi que la cremava per dintre. Creixia i s'apoderava dels seus pensaments amb una força de la que mai s'havia cregut capaç. Aquells camps que l'havien vist créixer. Aquell paisatge que sempre havia cregut casa seva i la font de la seva protecció havia esdevingut l'escenari mut d'aquella tortura.
No aguanta més l'opressió que li causa aixecar-se i veure cada dia la mateixa estampa, rere la finestra. No sap si fa bé marxant, i li han repetit milers de vegades. No ha d'avergonyir-se de res. Ella no n'és pas la culpable i fugint sembla que vulgui amagar-se pel que li van fer. Ho sap però no pot fer res per esborrar les imatges i sensacions que la torturen. Aquesta fugida és un intent de posar distància al dolor que no s'apaivaga.
La muntanya que altretemps la protegia, així com el camp que s'estén davant els seus ulls li recorden cada dia el que allà va viure. I el pit l'oprimeix fins a no deixar-la respirar. Necessita un temps de repòs per tornar a rebrotar, com el camp que hi ha davant de casa. Desparèixer una temporada. Allunyar-se per intentar oblidar. Potser, quan tot rebroti, a la primavera, es veurà en cor de tornar.
