Hi havia una vegada una princesa... però al contrari del que els passa a les princeses de la majoria de contes coneguts... a ella ningú la va obligar a casar-se amb un príncep qualsevol per tenir hereus i herederes petits, rossos i plens de pigues que saludessin des del balcó de palau i asseguressin la perpetuitat de la dinastia del regne.
Aquella princesa semblava tenir les coses molt clares. Li agradava aprendre sobre els temes més inversemblants i era llesta com una fura. També li agradaven els esports i el seu pare, que de petit havia hagut de suportar la vida estricta i plena de condicionants de palau, no va voler que la seva filla passés pel mateix calvari i la va educar sempre en la llibertat d'escollir el seu camí.
La princesa va créixer i un dia va sentir una mena de papallones a l'estòmac, com un formigueig que li creixia ben endins cada cop que veia al príncep del palau veí. Li agradava, era ben evident que s'estava enamorant d'aquell noiet ben plantat que aviat heredaria el regne del costat del seu. La seva germana li deia que havia fet sort, fixant-se amb el príncep. O més ben dit, que la sort la tenia que el príncep també perdés els papers cada vegada que la veia. Feien bona parella i ell era tan educat, tan amable i tenia tanta planta que totes les noies casadores de la cort suspiraven quan l'hereu apareixia davant els seus ulls. Era ric, i tranquil, intel·ligent i bona persona. Tenia un gust exquisit i una educació de primera. Deien que era polit i previsible, que mai deia una paraula més alta que l'altra i que era atent i organitzat fins a l'extrem. Tenia un gran cor i la princesa, quan el veia passar, ja s'imaginava el dia que es casarien, i quan els fills que tindrien ells dos corretegerien pels passadissos de palau tot jugant a cuit i amagar com feia ella de petita. Era una princesa lliure però carai, algunes vegades també li agradava embadalir-se tot pensant amb el seu príncep.
I va semblar que tot estava dat i beneït, i que la princesa i el príncep veí es casarien. Tothom ho donava per fet i el rei i la reina no paraven de parlar de com n'estaven de contents amb aquell matrimoni que aviat es formaria. El rei, estava especialment orgullós de la seva filla. Havia hagut de fer front a molts comentaris, a moltes veus discordants dins la cort que li aconsellaven que fos ell qui escollís el marit de la seva primogènita. Però el seu matrimoni no era especialment feliç i no volia condemnar a la seva filla al mateix desastre. Així doncs, va posar tota la confiança en la seva filla i en que finalment, sabria escollir bé, tant per ella com pel futur del regne.
El problema era que a voltes, tot i que la princesa estimava al seu príncep i li semblava que s'hi volia casar, no podia evitar enrojolar-se quan sortia a passejar i trobava un dels seus arrendataris. Un jove pagès que vivia prop de palau i que sempre la saludava amb aire alegre. No tenia ni la formació que gaudia ella, ni els seus bons modals. Vestia robes velles, que qui sap els anys que feia que no n'havia estrenat cap. Però tenia el somriure franc, la mirada sempre sincera i la tractava com si fos una més, ni li feia reverències ni pretenia caure-li bé, pel fet que ella fos la princesa. Es van fer amics i poc a poc van anar compartint estones, i més tard confidències i sí, tot i que no estigui del tot bé reconèixer-ho.... també algun petó es van robar mútuament.
Els dies van passar i també els mesos, i la princesa cada cop veia menys clar allò de casar-se amb el príncep. No pas perquè no se l'estimés, sinó perquè no era ell el que li omplia el cor d'alegria. No era al príncep a qui tenia ganes de veure, o de córrer a explicar-li qualsevol futilesa amb l'excusa de compartir tansols una estona amb ell.
I cada cop estava més preocupada, i el batibull de sentiments li oprimien més endins el pit i era més difícil afrontar-los. I sentia alguna cosa que l'estrenyia a les entranyes quan era amb el príncep perquè en realitat amb qui volia estar era amb el pagès que l'esperava, amb el seu somriure tendre, assegut vora el camp.
Va pensar que aquella situació no podia continuar i va autoimposar-se el silenci. Es va tancar-se a palau dies i dies. Creia que si no el veia més, se n'acabaria oblidant i potser així el dolor que sentia es faria més suportable. No entenia res del que li passava pel cap. O potser és que el cap ja no manava i que era el cor el que havia agafat les regnes del que sentia i pensava.
Va fer llargues llistes de totes les bondats del seu príncep de sang blava. La llista era inacabable i el futur que li podia donar, sens dubte, era totalment planer i lliure d'entrebancs. El que es preguntava, a voltes, era si volia aquesta tranquil·litat de saber-se mestressa de palau o preferia la vida més senzilla i plena d'alts i baixos que era el que l'esperava si finalment el jove pagès li robava el cor.
I un dia, a trenc d'alba, va agafar el cavall i va començar a cavalcar. No sabia exactament cap on anava, o potser sí, però no era pas a cap destí físic, on volia arribar. Necessitava fugir per trobar-se. Quina incongruència, tot plegat, però era el que creia que li feia falta. Com més lluny anés, més aviat podria saber què era, realment, el que desitjava.
Bon viatge, princesa, li va dir el pagès, vora el camp, mentre la va veure allunyar-se. No tardis gaire.
