UN SEGON

Hi ha dies que m’agrada agafar-m’ho tot amb calma. Que bado, i m’entretinc amb qualsevol detall que trobo en el camí. Hi ha dies que no vull que la pressa m’ordeni a quin velocitat haig de fer les coses i quan aconsegueixo marcar jo el compàs em sembla que tot té una altra melodia. Hi ha dies en els que vull permetre’m el luxe de deixar escolar els minuts sense contemplacions, com quan saps que hauràs de córrer però no pots renunciar a un ratet més, ben abrigat dins el llit. Hi ha dies que em trec el rellotge perquè no vull veure les hores passar sinò que vull concentrar-me, precisament, a gaudir del pas de le hores. Hi ha instants que perduren per sempre en la memòria i que podem recuperar sempre que volem perquè per més temps que passa, no s’esborren. 

I hi ha instants que ho canvien tot per sempre. En el temps de fer una inspiració, o en el moment exacte que sona un timbre, en el segon que tardes a obrir la porta de casa, o a despenjar el telèfon, o a prémer el botó del comandament de la televisió. En la fracció de segon en què parpelleges, o en el temps de picar l’ullet, en el segon de moure els llavis per esbossar un somriure, en l’instant de xutar una pilota que t’ha anat a parar als peus. 

Perquè els moments importants no es mesuren amb segons sinó amb la felicitat que ens omplen. I és que hi ha instants que ens donen la vida i altres que ho esmicolen, per sempre,  

PROTEGIDA

Avui, ves per on, li ha entrat la malenconia i ha remenat les caixes dels records fins que, tal com era d’esperar, al cul de l’última hi ha trobat el que estava buscant: els àlbums de fotografies. 

No acostuma a treure’ls mai, per això eren a sota de tot, amagats entre dotzenes de records que no sempre li ve bé de refrescar. Però és que les fotografies sempre li tornen a obrir la ferida, a fer més dolorosa l’absència, perquè li remouen els records i el torna a fer vívids, i a vegades, fins i tot li sembla que de tan real com la imagina, al tancar els ulls, obrirà la porta i entrarà i se la mirarà amb la mateixa cara de sempre. 

O gairebé sempre, perquè a vegades, si li’n havia passat alguna de grossa, o si estava cansada, o si hi havia alguna cosa que li anava malament, obria la porta d’una revolada, llençava la motxilla a terra, com si al desfer-se d’ella pretingués eliminar també els problemes que l’ofuscaven aquell dia. 

Quan la veia arribar nerviosa, revisava tots i cadascun dels objectes que hi havia a l’habitació. Sabia que qualsevol petit canvi li provocava una ansietat brutal i que era incapaç de governar el malestar que li generava. Per això ella s’esmerçava a tenir-ho tot, absolutament tot, col·locat on tocava.

A vegades tenia sort i descobria una porta oberta, o un llibre que no era al lloc que li pertocava. Quan passava això, era fàcil remeiar-ho i, a poc a poc, semblava que tot es calmava.

Altres cops, no entenia el perquè de la seva agitació. I tampoc ella era capaç d’explicar-li-ho. Així, en aquestes ocasions, es limitava a tractar-la amb amor. A oferir-li ajuda si la requeria, a contribuir a pesar de tot, a fer-li una mica més senzill aquest món que ella era incapaç d’entendre.

Veu la fotografia i li sembla que no en podia haver trobat cap de més adient! Ella, de petita, dins una gran cistella, oculta, expectant, com solia estar sempre. Com si dintre el recipient es protegís d’un món massa complex i observés amb ulls inquiets un entorn que no entenia. Una alegoria perfecta per una nena amb autisme com ella.