Sempre l'ha meravellat. S'hi pot passar hores, vora la cascada, observant l'aigua com salta, salvatge i indomable. Quan cau la tarda arriba caminant a pas lent i s'asseu a una pedra, sempre la mateixa, que li serveix de banc improvitzat. S'acomoda i es disposa a contemplar l'espectacle. No li agrada gaire que ningú se li acosti, quan és allà assegut, ni tampoc que l'interrompin o li parlin. No necessita res més. L'aigua li parla, li canta, l'acarona i el bressola com retornant-li l'amor que un dia, ja llunyà, li va prendre.
Tothom es pregunta com és possible que senti aquest encisament, aquesta devoció per l'aigua quan va ser la tomba dels seus familiars. Ja havien recuperat més d'una desena de cossos i a ell el van trobar plorant, arrapat a un tros de plàstic que, miraculosament, continuava surant després de l'enfonsament. Tenia tretze anys i la seva mirada era la més trista que he contemplat mai.
I des d'aquell dia, en fa més de vint-i-cinc, s'asseu cada tarda vora la cascada. Amb silenci. Tanca els ulls i ningú sap què pensa, perquè sempre s'ha negat a compartir els pensaments d'un moment tan íntim i profund. S'hi pot passar molta estona. Hi ha dies que una hora, altres cops, fins i tot dues o tres. Res no el perturba ni el destorba. Fixa la mirada en el saltironejar de l'aigua i s'oblida de tot el que té al voltant. Hi ha qui li té cert temor i evita acostar-s'hi, com si tinguessin por que els encomanés un bocí de la seva solitud. Però s'equivoquen perquè és justament allà, prop de l'aigua, on se sent més en pau amb si mateix. És prop de l'aigua on els sent més a prop. On recorda amb més nitidesa els seus orígens. És allà, on va acomiadar-se dels que s'estimava, on troba quelcom de consol per estar en pau amb ell mateix i amb el món. Observa l'espectacle de l'aigua cada dia perquè és la seva manera de mantenir-ne viu el record.
