S'ho mira des del balcó de casa i se'n fa creus que hagin passat quaranta anys des que va instal·lar-s'hi. I com s'arriba a estimar aquesta ciutat que, tot i no haver-lo vist néixer, si que és la que guarda bona part dels seus records, i secrets, també.
Des d'aquesta posició privilegiada que li ofereix el balcó de la saleta ha vist transcórrer la vida d'aquesta ciutat al llarg de quatre dècades i avui, la melanconia l'aclapara una mica.
Es una barreja ben estranya de sentiments, els que té entortolligats a la gola, però no pot deixar de pensar que, quan demà les màquines comencin a arrencar aquest terra ple d'històries, tothom qui se l'estima sentirà com si també s'enderroqués un petit fragment de si mateix.
No se'n pot estar i decideix agafar el jersei i baixar a passejar-hi per última vegada. Tardarà mesos a poder tornar a posar-hi els peus, perquè les obres seran llargues.
N'ha mirat amb deteniment el projecte i segur que serà espectacular. Un passeig modern, adequat als temps que corren i que farà les delícies de la majoria d'olotins. A ell en el fons, ja li fa il·lusió viure aquesta innovació en primera persona. Un Firal nou, del s XXI. Però avui que encara en té l'oportunitat, avui que les màquines encara no fan soroll i que les llambordes encara reposen col·locades al seu lloc, vol assaborir-lo perquè li'n quedi un bon regust de boca i pugui gravar-ne una última imatge a la retina.
S'asseu i pensa en els adolescents que s'han fet el primer petó en els bancs blancs que hi ha al llarg de tot el passeig. En els secrets inconfessables que deuen guardar de tots i cadascún dels que s'hi han assegut en algun moment de la seva vida. En els cotxets que s'han passejat, amunt i avall, mil vegades, esperant que els nadons s'adormissin. Els gelats de tots els gustos, que estiu rere estiu han degotat sobre aquest terra que demà desapareixerà per sempre. I en els amors d'una nit que s'han forjat sobre aquest terra cada any durant la festa major.
Se'n va el Firal que ha conegut des de sempre. I potser el nou serà millor. És molt probable. Però avui, potser perquè ja fosqueja i sap que no hi ha marxa enrere, potser perquè sempre ha sigut una mica melanconiós, l'envaeix la tristesa de pensar que amb la pèrdua d'aquesta imatge que intenta gravar per sempre, se'n va l'escenari de molts dels seus records.
