Em saluda com cada dia, puntual a les vuit menys cinc minuts. Va vestit amb americana i corbata, el trajo ben planxat i el maletí sempre agafat a la mà esquerra. D'aquí n'he tret la conclusió que, probablement, és esquerrà i seria una bona coincidència perquè jo també en sóc i, fet i fet, els esquerrans som una miqueta especials, com una espècie a part amb alguna cosa que ens uneix alhora que ens diferencia de la resta.
Des de fa més d'un mes cada matí ens creuem la mirada, i ell em llança algun somriure tímid els dies que no hi ha gaire corrua de gent i l'aglomeració ens permet estar-nos uns minuts cara a cara. Imagino que deu treballar al banc, o fer de comercial, o alguna feina estressant, per la manera com vesteix en té tota la pinta.Tot i això, no sembla mai que tingui pressa i es queda ben bé cinc minuts a l'altra banda de l'andana, mirant-me fixement, com si alguna cosa ens connectés i estiguéssim aïllats de la resta de persones que, a aquesta hora punta, corren per agafar el metro i anar a treballar.
No sé perquè però veure'l s'ha convertit en la meva petita il·lusió matinera i quan baixo les escales ja ho faig amb la mirada posada al lloc on acostuma a estar assegut. Camino fins col·locar-me a la seva alçada i m'assec al banc, cara a cara davant on és ell.
Hi ha dies que arribo abans d'hora, i els minuts s'allargassen i les papallones aletegen nervioses i no es calmen fins que el veuen arribar. Algun dia, fins i tot m'ha fet un gest esquifit amb la mà, com excusant-se per la tardança i he intentat, amb més pena que glòria, retornar-li el somriure franc que em regala cada matí.
M'agradaria acostar-m'hi, i fer-li dos petons tot presentant-me i poder saber per fi el seu nom. No sé imaginar-me com deu dir-se. Ni si té algú a casa que se l'estima. Ni com és la seva gent. No sé què és el que li agrada, ni si la feina que té l'apassiona o més abans l'avorreix. No sé si li agrada el salat, es decanta pels dolços, si li agraden les pel·lícules o si només les utilitza per dormir. Voldria preguntar-li quines són les seves penes i sobretot, que m'expliqués quina és la seva recepta per aparèixer, de bon matí, amb un somriure que li il·lumina la mirada.
Voldria preguntar-li moltes coses i potser, si algun dia m'atrevís a canviar d'andana i intercanviéssim algunes paraules, li donaria les gràcies perquè, sense saber-ho, fa un mes va evitar que em llancés a la via, un matí que la desesperació m'empenyia a saltar al buit i a acabar amb tot sense pensar-hi més. El seu somriure sincer i gratuït em va salvar.
I avui, no sé si pels cinc minuts de mirades o perquè sóc una covarda que no s'atreveix a fer el pas, penso que no saltaré i que la vida, molt en el fons, potser fins i tot val la pena.
