Miro la fotografia amb certa nostàlgia. Avui fa cinquanta anys d'aquell dia. Divuit mil dos-cents cinquanta dies, segons ha comptat una de les nostres besnétes, la petita, que és més llesta que la gana.
- Aviat és dit - li he respost quan m'ha dit la xifra - Imagina't
si n'hem passat de tots colors, amb tants dies i tantes nits sota el mateix
sostre, el teu besavi i jo.
I ha continuat rebuscant entre les
velles fotografies que guardo dins la capsa metàl·lica. Ja no l’obro mai perquè
tots els que hi apareixen són morts i l’enyor m’embolcalla i la tristesa a
vegades s’instal·la massa dies a casa meva quan penso en tots els que ja no hi
són. Però ella, assedegada de històries
antigues, que sempre l’apassionen, llança una pregunta i una altra sense treva
fins que, entre cansada i emocionada de tenir-la davant, amb els ulls brillants
per l’emoció, començo a recordar en veu alta el dia que ens vam casar.
“Era just acabada la guerra. Jo només
tenia disset anys i ell tampoc no arribava a la vintena. No coneixíem res del
que hi havia més enllà de la vall on havíem nascut. Pero ens estimàvem, o
almenys en ho semblava a la tendra edat que ens vam enamorar.
Al pare no li va
fer gaire gràcia que em casés amb el masover de la casa del costat de la
nostra. Estàvem allunyats no pas més de dos o tres-cents metres i ens coneixíem
de sempre, perquè els nostres dies i les nostres vides giraven en aquell petit
racó de món. El pare, hauria volgut que em casés amb algun hereu de casa bona.
Amb algun propietari de terres que em pogués assegurar un futur amb més
comoditats. Per a un masover com ell, casar la filla amb un altre masover igual
de pobre significava condemnar-la a la dura vida que ell havia tingut.
Però al meus disset anys poc
m'importava, el que el pare desitgés per a mi. Em semblava que amb el meu futur
marit al costat seria capaç de superar qualsevol obstacle i no vaig voler
escoltar mai cap de les seves raons. La mare, mai no s'hi posava, quan el pare
em demanava que m'ho pensés bé, que un cop casada ja no hi hauria marxa enrere
i que hauria de resignar-me a viure per sempre confinada en aquest tros de
terra on havia vist la llum per primer cop. I em deia que lluny d'aquí hi havia
molta vida, i moltes coses per veure i que, ja que ells no ho havien pogut fer,
esperava que la pubilla de casa voltés un xic de món.
Fins i tot va proposar-me
que me n'anés una temporada a servir a la ciutat però jo, arrelada com havia
estat sempre als de casa, no en vaig ni voler sentir a parlar, d'aquella
possibilitat.
Finalment, el pare va cedir, potser
perquè no li quedava més remei, o potser perquè en el fons, encara que li fes
una mica de pena veure'm renunciar a una vida millor, ja li estava bé que em
casés al costat de casa perquè seria una manera de tenir-me sempre ben a prop.
En recordo moltes coses del dia del
nostre casament: la mare que plorava perquè era la primera filla que veia casar
i recordava el dia que ella també va passar per l'altar. I el pare que tot i
que feia el cor fort, més d'un cop i més de dos va haver de marxar de la gran
sala on fèiem l'àpat perquè els ulls se li negaven i un tros d'home com ell, no
volia quedar en evidència ni mostrar els seus sentiments.
Em venen al cap les cosines un pel més
grans que jo, que s'acostaven rialleres i em demanaven a cau d'orella, tot
enriolades, si estava preparada per entregar-me al meu marit, durant la nit de
noces. I jo reia, entre nerviosa i espantada, pensant en els dolors i els
plaers que havia sentit explicar però que no sabia si tenia ganes
d'experimentar en carn pròpia. Que ell i jo, ens havien robat petons a la
sortida del ball dels diumenges i ens havíem grapejat d'amagat al cinema més
d'un cop i més de dos, però el meu fruit era encara ben intacte i les pors se'm
barrejaven amb les il·lusions, com passa sempre amb les primeres vegades.
La casa no va buidar-se de
convidats fins ben entrada la tarda i abans d'entregar-me al meu marit vaig
acomiadar-me dels pares amb llàgrimes als ulls, com si no els hagués de veure
en una bona temporada. En aquell moment vaig adonar-me que la nena de disset
anys ja no era enlloc i que la que avui començava una nova vida ja no era jo,
la de sempre, sinó una altra que hauria d'aprendre a ser dona des de l'altra
banda del camp que l'havia vist néixer.”
Ella no diu res, gairebé ni
respira, emocionada com està seguint la narració. Però toquen el timbre.
- Noieta, un altre dia
t’explicaré més coses. Ara no tenim més temps per perdre que avui és festa grossa -
li dic mentre li acarono la galta i li pico l’ullet.
Ella repeteix en veu alta
la xifra:
- Tens raó àvia. Divuit mil
dos-cents cinquanta dies. Quina il·lusió!
I jo somric al meu marit
que m’esguarda des del pas de la porta.
- Sí, filla sí. Cinquanta
anys enrere, ja hi hauria firmat jo, poder arribar fins aquí.
