Un moment de calma, només busca això. Fa dies que es troba en una autèntica voràgine de sentiments, d'emocions, de massa coses que li remouen tot el que té a dintre i que a estones li fan venir arcades, d'altres moments li neguen els ulls de llàgrimes i, alguns instants, no sap si és tristesa o ràbia el que sent al veure's immersa en aquesta situació.
Potser si fotés el camp tot seria més fàcil però no ho ha sigut mai, de defugir les complicacions de la vida i és partidària de mirar els problemes a la cara, analitzar-los, i fer-los front sense arronsar-se, encara que a vegades sigui prou complicat.
Però avui, mentre assaboreix a petits glops la infusió que fumeja sobre la taula, es mira la lluna i pensa en la seva fantasia preferida d'infantesa, quan la preocupació més grossa que tenia era la d'amagar a la mare que s'havia menjat els caramels que havia trobat a la butxaca de la jaqueta, abandonats qui sap quant temps enrere.
En aquells dies, sempre pensava que s'escaparia a la lluna i que s'hi instal·laria per contemplar-ho tot des d'allà dalt, com el Petit Príncep al seu planeta. I en seria la princesa i ningú li diria el que havia de fer. Llavors, quan pensava en el que necessitaria per fer aquell viatge, començava a elaborar una llarga llista on escrivia, curosament, tot el que s'enduria per viure en aquell satèl·lit fascinant..
Avui també ho pensa, que la lluna seria un bon lloc on refugiar-se. Potser allà, ben lluny, podria aclarir el batibull de sentiments que la turmenten i que per moments l'amenacen de fer-la embogir. Ara no en necessitaria d'equipatge, perquè la maleta la duria carregada d'ansietat i d'incertesa i pesen tant que no li permetrien omplir-la amb res més.
Sí. Decididament, allà dalt potser minimitzaria la muntanya inaccessible que li sembla tenir davant. Seria més fàcil si pogués enfilar-se a aquesta lluna que contempla asseguda en el silenci de la nit. Allà dalt, podria prendre consciència de la immensa petitesa de tot el que ara se li planteja tan inabastable, potser s'adonaria que tot plegat no és tan complicat i que allò que la preocupa tant, vist des de la distància, esdevé fins i tot insignificant.
I des de tan lluny veuria els oceans convertits en gotes d'aigua i els icebergs, tan imponents, no li semblarien més que glaçons surant dins el got de refresc en una calorosa tarda d'estiu. Veuria el desert, amb la terra àrida i erma, però just al costat, a tocar, contemplaria la selva, o la terra fèrtil on tot creix i tot pot cultivar-se.
Des de la lluna veuria que el patiment i la felicitat van sempre agafats de la mà i veuria alhora la fam i l'èxit, i la por i la glòria, i la complicitat, i l'amor i el desamor. I veuria néixer i morir alhora. I guerres, i pactes de pau. I casaments i divorcis. I drames i abraçades de felicitat i llàgrimes de tristesa i llàgrimes d'il·lusió. I és possible que per una estona oblidés el que la preocupa i es dediqués a observar tot el que passa aquí baix, just al seu voltant.
I potser, només potser, llavors prendria consciència que tots aquests sentiments i contradiccions que, per més que sembli que a voltes la sepulten, són ínfims i absurds des d'allà dalt. I potser llavors, finalment, aprendria a VIURE amb la tranquil·litat d'aquell que sap que tot és momentani i que, tard o d'hora, tot acabarà per calmar-se i podrà tornar a respirar.
