M'encanta els colors que té. El to brillant de les seves plomes. La combinació de tons, la delimitació gairebé mil•limètrica del blanc i del gris, lleugerament blavós, que remarca el collaret perfecte que li envolta el coll. Elegant però alhora macabre. Perquè a voltes, el collaret es converteix en soga que t'oprimeix fins a ofegar-te.
Avui m'hi sento reflectit més que mai, amb l'ànec que aleteja dins l'estany, a pocs metres de la riba. Pretén ser elegant però no l'és. No té ni el posat ni l'esveltesa del cigne. I no s'hi aconseguirà assemblar mai, per més que ho intenti.
Encara que desplegui les seves ales al cel, com en un intent premeditat de mostrar tot el seu esplendor. Sempre serà un ànec maldestre, de caminar feixuc, de moviments descoordinats i posat poc atractiu.
Avui, jo també em sento fora de lloc, intentant competit, sense èxit amb el cigne que no seré mai.
Teníem un projecte de vida en comú i m'agradava que el féssim créixer amb la nostra ajuda mútua. Alimentar-lo amb les nostres converses, engreixar-lo amb els projectes que creàvem junts, decorar-lo amb pinzellades dels somnis que ens il·lusionaven. Moldejar-lo a mesura que anàvem avançant junts en el camí de la vida. Modificar-lo, replantejar-ho. Semblava que res ens podia fer desdir de navegar junts, d'avançar en la mateixa direcció. Com si el nostre compromís anés més enllà de qualsevol escull que poguéssim trobar-nos.
Però va aparèixer ell, altiu com un bell cigne, i ho va transformar tot. Vas encisar-te amb el seu posat elegant i les seves arts de seducció. No vas poder resistir-te als seus encants i no et jutjo. Ningú ho hauria fet.
I de sobte, se't van començar a fer més evidents els meus defectes, les meves limitacions, i vaig esdevenir poc interessant, un pèl avorrit i tristament mediocre. Com l'ànec que, tot i obrir les ales majestuosament, si es compara amb el cigne sempre se sentirà poca cosa.
