No saps, filla meva, com en sóc de feliç quan et veig amb la teva panxassa, amb aquest ventre ple del que serà el teu segon fill. Tantes vegades havia pensat que no s'arribaria mai a complir, el teu desig de ser mare, i el meu de tenir néts per omplir d'alegria els meus dies.
Tants moments vaig plorar en silenci, quan totes ja dormíeu, ben entrada la nit, amb un intent d'expulsar la desesperació que sentia per ser incapaç d'ajudar-te de la manera que a tu et feia falta. Eres rebel i inconformista i durant massa anys no vaig saber escoltar-te prou. I a cada un dels teus actes rebels jo hi afegia un càstig, o desagradables paraules de repulsa que no feien més que empitjorar la situació.
Vas néixer en una parella totalment trencada. On la confiança ja se'n havia anat en orris fins i tot abans de la teva concepció. I també d'això me n'he sentit sempre culpable. D'haver-te inoculat, encara que fos sense voler, el malestar que jo sentia i que no volia, de cap manera, exterioritzar. Perquè sempre havia sigut la forta, l'alegre i la valenta que podia amb tot i no es deixava ensorrar per cap problema, per gros i difícil de superar que fos.
Vas néixer en una parella totalment trencada. On la confiança ja se'n havia anat en orris fins i tot abans de la teva concepció. I també d'això me n'he sentit sempre culpable. D'haver-te inoculat, encara que fos sense voler, el malestar que jo sentia i que no volia, de cap manera, exterioritzar. Perquè sempre havia sigut la forta, l'alegre i la valenta que podia amb tot i no es deixava ensorrar per cap problema, per gros i difícil de superar que fos.
Vaig retreure't tantes vegades la teva rebelia, la mala llet, la ràbia que et sortia de ben endins, d'un lloc que ni tu mateixa sabies i que brollava sense control. Era en aquelles nits que jo plorava. Per què tu no sabies d'on naixien les teves reaccions desemesurades però jo, malauradament, ho tenia ben clar. I no em perdonava ni em perdonaré mai tot el dolor que, encara que sigui sense voler, he arribat a causar-te.
Durant anys vaig ser incapaç d'ajudar-te a analitzar el que et passava, no vaig tenir prou estratègies per canalitzar positivament tota l'energia que brollava del teu interior, a voltes sense control i el maleit hàmster de l'amargor no va aconseguir sortir de la roda. Malestar. Mals comportaments. Crits. Càstigs. Paraules de descrèdit. Algun insult. Angoixa. Per una banda i per l'altra. I després, solitud.
Però et miro ara i, a pesar del dolor que no t'he pogut evitar, somric de veure't feliç. Ets tan fràgil darrere aquesta capa de valentia fingida, que veure la manera com et brillen els ulls és l'única confirmació que necessito per saber que estàs en el bon camí.
I sí. També em serveix de consol perquè a pesar de tot, el camí que vaig escollir de tractar-te amb amor, comprensió, paciència i perseverança, va resultar la decisió encertada.
