Feia molts dies que no sortia de casa. De fet, feia molts dies que gairebé no s'havia ni aixecat del llit. La depressió el va atrapar fa temps, mesos enrere i des de llavors no ha aconseguit aixecar el cap. La dona prou que l'intenta fer llevar, cada matí. Posa religiosament el despertador a les set menys vint, tal com porten fent des de fa diverses dècades. Ara, els fills ja són fora de casa i els queden ben bé deu minuts per mandrejar fins que l'aparell sona per segona vegada, tot indicant que és hora d'espolsar-se la son i obrir la finestra, per comprovar la temperatura de fora i escollir la vestimenta més adequada per sortir al carrer.
Però des que la depressió va atrapar-lo tan li és sentir el despertador com la dona que el crida. Li sembla absolutament igual que faci fred o calor i l'única que cosa que fa, quan sent que tot reneix i desperta, és embolcallar-se amb força amb l'edredó, com esperant que el teixit el protegeixi i li eviti enfrontar-se a la vida que tan difícil se li presenta amb cada nova matinada.
Està cansat de les paraules amables que li dirigeix la dona, dels seus intents inútils de comprensió. Pobra. No entén res. Ell no ho sap què cony li passa i per això mateix, li és impossible de poder-li-ho explicar. I es posa nerviós quan ella li ho demana. I a vegades li contesta malament, perquè no vol seguir escoltant-la. I després li sap greu, i els ulls se li neguen, i les llàgrimes salades li rellisquen per la gola, ben endintre, cap al pou de dolor que sembla que no té fi.
Les nits, se li fan eternes i la claror de l'alba, lluny de salvar-lo de res, només li anuncia l'arribada d'un nou dia, ple d'hores encadenades on l'ansietat i l'angoixa continuaran ben arrapades dins el seu pit.
I no sap com desfer-se'n, ni com aconseguir allunyar-les. És dins el pou, ben sol, i està perdent tota esperança de poder-ne sortir. És una lluita perduda perquè el pou cada cop sembla més profund. I les parets més humides, i més plenes de molsa relliscosa, que li impedeix agafar-se a res amb seguretat. Ho ha provat de totes maneres i ha fracassat en cada un dels intents. Té clar que està perdent la partida.
I potser és per això, perquè l'ha vençut la desesperança i té la sensació que ja res no hi pot perdre, que avui s'ha llevat amb més facilitat que els altres dies. No pas quan li ho ha dit la dona, que fa dies que ja no insisteix perquè sap que no es llevarà. S'ha vestit amb roba vella i se n'ha anat al taller. I s'ha posat a tallar una barra de ferro que esperava, avorrida en un racó, que la convertís en alguna eina útil. L'ha esmicolat. En mil bocins. En milions de guspires de foc que es fonien a gran velocitat. Hi ha estat molta estona. No tenia cap pressa perquè en aquell moment la seva única obsessió era esmicolar el ferro fins a convertir-lo en minúsculs fragments espurnejants. Potser només era un miratge. Potser un pas més cap a la bogeria. O potser, només potser, amb cada guspira cremava una mica de la tristesa i a poc a poca ell anava resorgint.
