No m'ho puc creure. Em dóna la sensació que d'un moment a l'altra alguna cosa em sacsejarà. Que de sobte comprovaré que en realitat, tot era un fotut malson i que les vivències d'aquestes hores negres només eren un miratge. Que res del que he viscut en aquests dos dies d'infern és real.
Per això, mentre les notes acaronen els meus records més tendres, mentre repasso els moments passats al teu costat, és com si per una estona els tornés a reviure. Com si la melodia aconseguís apaivagar el dolor que m'estreny i que m'ofega sense pietat. No m'imagino la vida sense tu, no concebo encara que has marxat, sense soroll, sense dolor però la teva absència ja s'ha instal·lat ben dins meu, com un pes poderós que porto al pit i que no em treu de petja.
I només tinc ganes d'arribar a casa i recórrer cada un dels racons per enflairar la teva olor, ara que encara hi perdura. I d'estirar-me al llit i prémer fort el cap contra el coixi, enfonsant-hi la cara amb fúria, fins que ja no pugui a penes respirar. I potser llavors, quan em falti l'aire, tornaré en si i em despertaré d'aquest martiri que em sembla tan real.
Mentre el so de les últimes notes s'apaga, sacsejo el cap un cop més. No pot ser que s'hagi acabat. Que la cançó de la teva vida ja no soni. Que el teu somriure i les teves paraules sempre amables s'hagin esfumat com ho han fet les notes de la darrera cançó que fa uns instants encara sonava. Sense tu perdré el compàs. Sense tu que avui has marxat, la melodia de la vida serà una mica més trista però hauré d'aprendre a gaudir-la i algun dia, t'ho asseguro, pensaré en tu amb un somriure i tornaré a posar-me a ballar.
