LA BICI BLAVA

La bicicleta blava. Va ser el primer regal d'aniversari que recordo de manera especial. De fet, la primera sensació que vaig tenir al veure la flamant bicicleta, amb les rodes ben inflades, i el qudre lluent, amb la cadena ben engrassada, i el seu engranatge perfecte, va ser de lleugera decepció. 

Jo només tenia cinc anys i feia mesos que li reclamava al pare una moto per sortir a recórrer camins i muntanyes amb ell. Era el meu heroi, i quan el veia, els diumenges al matí, sortir de casa amb tot l'equipament i pujar a la seva moto de muntanya, jo només desitjava créixer molt i molt ràpid per poder-lo seguir a ell. I prou que m'hi esforçava menjant la sopa de carbassa que la mare feia, setmana sí i setmana també i que no m'agradava gens. Però l'esperança de fer-me gran amb més rapidesa, tal i com ella sempre m'assegurava, feia que me la mengés tot i que no la suportava. 

Recordo quan obria el portal del garatge, es posava el casc i pujava damunt la moto. I llavors sí, ja em semblava que era invencible i que amb la seva moto podia arribar a tot arreu, i escalar muntanyes, i creuar rius, i enfilar-se tot fent cabrioles damunt les roques i fer mil i una giragonses com les que havia vist tantes vegades a la televisió. I el veia dir-me adéu tot donant gas a la moto i em feia ràbia no créixer prou per poder-lo seguir. 

Per això, quan vaig veure que el gran paquet, embolcallat que hi havia al mig de la sala no era una moto sinó una bicicleta, el somriure em va desaparèixer de cop i una espècie de decepció es va aportar de mi. I vaig acabar d'estripar el paper amb més ràbia que gràcia. I no recordo gaire res més d'aquell dia perquè, fet i fet, només tenia cinc anys. 

Però sí que tinc ben viu el record que, amb el pas dels dies, la decepció va desaparèixer, com quan menges un xiclet de menta i al principi cou més del que voldries però poc a poc la coïssor tan potent del principi s'esvaeix i jo només queda la sensació agradable de tenir la boca fresca. I vaig aprendre a assaborir aquella bicicleta que al principi no m'agradava. I amb ella vaig rodar pels camins i les places del poble. I amb ella vaig descobrir, amb els meus cinc anys, el que volia dir la llibertat de moure't sol, encara que fos a dos carrers de casa.  

TARAMBANES

Comença l'aventura de la nostra vida. La que fa tant i tant temps que estàvem anhelant. La que, primer pels estudis, que sempre són necessaris i no fan mai nosa, i val més no deixar-los perquè desprès ja no trobes mai el moment de tornar-t'hi a posar, o després per la feina, que ara que tinc un bon contracte i cobro un sou digne per tal i com estan les coses, i quina sort poder treballar del que he estudiat tal i com està el mercat laboral avui en dia. I més endavant per allò de tenir un sostre, i la por a que se'ns passi l'arròs i no haguem pogut tenir canalla, i qui sap si ens n'arrepentiríem de no haver sigut pares, quan ja no en podrem ser. I una mica també per la família, perquè ha posat sempre tantes aspiracions en nosaltres, en que estudiéssim i tinguessim un futur com Déu mana. I que, perquè enganyar-nos, si no tens una feina estable, dues criatures, un gos i una rutina ben estructurada, ets un tarambana a ulls de la majoria. 

Però un bon dia, no fas pas gaire, vam decidir que trencaríem tots les murs que ens havíem autoimposat a força de repetir-los. I que aquesta caseta amb rodes que a vegades hem tastat a petites queixalades, es convertiria en la nostra llar. I avui sortim de viatge sense rumb fix però amb una idea clara: VIURE i trencar rutines que ens esclavitzen i ens impedeixen gaudir del que més ens agrada. 

I deixem enrere la feina, i la hipoteca que no tindrem perquè la nostra caravana ja ens fa de casa. I els plans de ser pares, qui sap si ens arreplegaran pel camí. I viurem cada dia amb la intensitat que es mereix. I farem el tarambana si és que d'aquesta meravellosa manera de veure la vida, li'n voleu dir així!