És capvespre i seiem vora el mar. I es fa el silenci, només trencat pel vaivé de les onades. Cadenciós. Pausat. Rítmic. Imparable. Els nens estan callats, com si intuissin que és un bon moment per deixar descansar la ment i concentrar-se en l'espectacle de colors que ens ofereix el cel sobre el mar en aquest vespre d'estiu.
Hi estem tan bé, aquí, vora la platja, gaudint d'uns dies de merescut descans, que penso que no puc ser més feliç. De sobte, però, m'assalta el pensament del drama que es viu a l'altra banda de l'horitzó, en les mateixes aigües d'aquest mar tranquil que ens acarona els peus en aquest vespre càlid.
Qui sap quantes mares, sota aquest cel de colors suaus han carregat els seus fills sobre una barca inflable, i han invocat els seus déus tot pregant-los clemència per la travessa que estan a punt d'emprendre. Qui sap, què els deuen haver explicar als nens, per tal de fer-los menys feixuc el viatge. El viatge. Fins i tot la paraula em sembla hipòcrita. I els nens, amb els seus ulls que tot ho esguarden, miraran a tots i cada un dels que els acompanyen sobre la barca, i no deixaran de petja a la mare que mantindrà els ulls tancats, tot pregant i resant perquè tot surti bé. Hi han deixat tots els seus estalvis. Han venut el seu futur i els seus somnis per una bona quantitat de diners al traficant de la màfia que els ha aconseguit un lloc en aquesta llanxa inflable que haurà de navegar durant hores per arribar a la costa de l'altra banda del món. Tothom resta en silenci, fins i tot els nens que, després d'hores d'espera, saben que ara cal fer cas a la mare i que no poden obrir la boca, com si el més mínim xiuxiueig pogués provocar un desastre. I els colors que pinten el cel es van fonent a poc a poc i tot esdevé negre i les onades semblen, tot de sobte, més violentes i salvatges, com si els monstres i les pors que tots duen dins, juguessin a espantar la feble embarcació i amenacen en fer-la caure.
Ella no vol ni pensar en la possibilitat que això no surti bé. No li queda altra alternativa que creure que arribaran a port segur. O si més no, que algun vaixell els recollirà i els acostarà a la costa. El malson del trajecte en barca haurà acabat. I començarà una nova vida, plena d'incerteses perquè no sap res del que l'espera quan arribi a l'altra banda del mar que aquesta nit travessaran.
Si tot va bé, si no hi ha tempesta, si la benzina que duen és suficient pel trajecte que han de realitzar. Si els mafiosos que viuen gràcies al seu malviure decideixen que els acostaran a la platja, si els frontex els veuen, si algun capità de vaixell té la decència de no oblidar-los al mig del mar.
Perquè si qualsevol cosa falla, i la barca tomba, ella sap que no els podrà salvar. No sap nedar i els nens són massa petits per agafar-se i lluitar contra un naufragi. Si cauen a l'aigua, no podrà fer res per salvar-se, ni a ella ni als petits però després de tot el que ha passat, aquest és el risc que ha decidit córrer. Una jugada al tot o res. Una vida millor o deixar de viure.
I la ràbia em puja per la gola, fent-me un nus ben estret que només es desfà quan les llàgrimes aconsegueixen aflorar i em regalimen, salades, galtes avall. L'espectacle de colors que tenyeixen el cel es difumina davant meu, com l'alegria i la calma que tenia només fa una estona, abans que aquests pensaments m'assaltessin i em remoguessin ben endins. Me'ls miro. Tan petits, tan indefensos, tan plens de somnis i d'il·lusions. I no puc creure que només uns quilòmetres enllà, a l'altra banda de l'horitzó, hi ha qui es juga, cada dia, la vida a cara o creu perquè no li queda alternativa.
