SE'N VA LA CIGONYA

Mentre s’acarona el ventre buit les llàgrimes salades li rodolen per les galtes fins arribar-li als llavis, com un torrent fruit de la tempesta que baixa desbocat muntanya avall. Només de tant en tant s’hi passa el revers de la màniga, en un intent frustrat d’intentar-les eixugar. No pot aturar-les i plora en silenci mentre pensa en el fill que no tindrà. I es mira els mitjons que van regalar-li fa pocs dies les companyes de feina, amb el conjunt que tenia a mig teixir i que no acabarà. Pensa que no tindrà esma per donar aquesta mala notícia a la família, que estava tan il·lusionada amb l’arribada de la petita que no arribarà. Sent que les cames li flaquegen. Les fiblades al ventre han amainat amb els calmants però no pas el dolor que sent ben endins, clavat a l’ànima. I el pes al pit. I la pena ben grossa a l’esquena. 

De fet, tot ha perdut el sentit ara que la seva petita ja no li omple les entranyes i que té aquesta pena tan grossa que no aconsegueix foragitar. No ho vol ni intentar de tornar-se a aixecar. 

A fora el dia comença. El sol treu el cap entre dues muntanyes com si s’aixerranquessin per parir-lo, com cada matí. I es sent encara més sola, i més buida, i més trista. Mentre nota com la sang se li escola poc a poc entre les cames i el dolor palpitant la sacseja encara amb certa insistència veu passar la cigonya. No s’aturarà. S’acosta l’hivern i aquí no s’hi vol quedar. Els dies aniran esdevenint més foscos i freds. Les llàgrimes seguiran rodolant i la sang encara fluirà durant dies. La pena l’acompanyarà com una llosa que li impedirà aixecar-se per més que ho intenti i no farà més que pensar en la cigonya que fa niu lluny d’aquí. 

Però passaran els mesos, potser sense pena ni glòria, però el temps que tot ho cura farà que el sol, un dia torni a brillar amb força i potser, qui sap, la cigonya tornarà a aparèixer per aqui!

TOT GIRA

Fins i tot els gira-sols sembla que aixequen els ulls amb més vigor cap al cel avui, com suplicant al sol que no tardi a aparèixer i escalfar-los una estona. O potser sóc jo que els veig més esplendorosos, grocs, i radiants que mai. 

Obro de bat a bat els porticons de la finestra de l’habitació i m’omplo els pulmons d’aire. N’hi faig cabre tan com puc, en una inspiració ben llarga, i penso que el mati avui fa olor d’herba seca, de sol mandrós i d’estiu que s’acaba. 

Em preparo un cafè i me’l bec, a petits glops, mentre repasso mentalment totes les tasques del dia: els mil documents que esperen sobre la taula formant una muntanya cada vegada un xic més alta. Algun dia perdrà l’equilibri i s’esfondrarà sense remei. La meva companya de taula que de cada tres dies en té dos i mig de dolents i m’omple el cap amb les seves desgràcies que a voltes penso que són bajanades i que no hi ha de donar tanta importància o sempre estarà malament. I per uns intants em capfico pensant en el trànsit que, ara que tothom  torna a la rutina, esdevé de nou infernal. I la nevera de casa, que fa dies que ressona, buida,  em recorda que hauré de tornar a  conformar-me amb qualsevol cosa a l'hora de dinar. I els núvols de tempesta, que segur que apareixeran, com cada tarda, entestats a fer fora l’estiu més depressa del que ens agradaria. I els dies que ja s’escurcen, cadenciosos, preparant-nos per l’hivern que es va acostant. 

Alguna estona, em semblarà que el rellotge no avança, i en d'altres moments potser tindré la sensació que corre massa i que sóc incapaç de gestionar tot el que he de fer. Pero passaran les hores, de manera inevitable, i tornaré a casa. I els gira-sols, pacients, miraran tots cap a l’oest, aprofitant els últims rajos. O potser ja hauran acotat el cap, com si mostressin la seva tristesa perquè el sol s’ha post massa aviat. Però em deslliuraré de les sabates i dels sostenidors per anar més còmoda per casa i m’asseuré a fora si el temps m'ho permet. O trucaré a una amiga i em beuré una cervesa mentre m’explica qualsevol nímietat. O potser em fumaré un cigarret mentre observo com milers de petits puntets comencen a esquitxar el cel a mesura que la nit va esdevenint més profunda. I em diré que, fet i fet, val la pena seure, ni que sigui un ratet, per contemplar aquest petit i meravellós espectacle a cel obert. Perquè en realitat, tot s'espera. Viure és l'única cosa realment urgent.