BEN D'HORA

Feia dies que no tenia ni un minut de descans i avui s'ha proposat assaborir cada instant del seu dia lliure. Primer, va pensar que el pla ideal seria dormir fins tard, sense alarmes, sense rellotges, sense cites a l'agenda que li marquessin què fer a cada minut. Ahir a la nit, va silenciar el mòbil. Ho va comprovar dues o tres vegades perquè tenia por d'oblidar-se'n i que, una alarma massa matinera, la despertés del son profund i li impedís d'aixecar-se quan el cos li digués prou. 

Es va posar al llit aviat. Els llençols perfectament nets, planxats i encara amb olor de suavitzant, va pensar que l'ajudarien a gaudir encara més de la son acumulada. Només per la sensació de poder-se llevar a l'hora que li vingués de gust, ja valia la pena haver demanat un dia lliure. Realment, després de l'estrès de les setmanes anteriors, li convenia. 

Tot just passada la mitjanit va despertar-se sobressaltada. No recordava si havia tancat la porta de l'entrada amb doble clau i aquell dubte la va mantenir desvetllada una bona estona. Es va discutir llargament amb el seu jo intern, aportant opinions a favor i en contra d'aixecar-se per comprovar-ho i, finalment, va optar per fer una visita al lavabo i, de passada, comprovar si la porta tenia dos voltes de clau passades. 

Entrar al llit, encara calent i li va proporcionar una sensació tan plaent que va pensar que havia fet bé d'aixecar-se, només per poder notar la sensació de la roba neta i calenta en contacte amb el seu cos. Va doblegar el coixí per obtenir el gruix desitjat i va tancar els ulls amb un llarg sospir, disposada a tornar a agafar el son que feia una estona se li havia estroncat de manera sobtada. 

A la matinada, vora les quatre, va sentir el gos dels veïns i va maleir els seus propietaris. I va pensar que si ella tingués algun poder de decisió sobre la tinença de mascotes, prohibiria totes les que poden emetre qualsevol tipus de so. Només permetria els peixos, que relaxen si t'embadaleixes mirant-nos nedar dins l'aquari i que són aboslutament silenciosos i respectuosos amb els veïns. 

Li va costar un munt tornar a agafar el son i, per moments, va pensar que no podria tornar a adormir-se. Tenia tants plans per omplir el seu dia lliure que el cap se li va començar a omplir de desitjos quotidians que tenia ganes de durar a terme al aixecar-se. Fins i tot va plantejar-se si hauria sigut bona idea no posar el despertador. Potser dormiria tot el matí i el dia se li faria curt. Aixecar-se aviat tal vegada hauria sigut una decisió més encertada. 

I mentre valorava i donava voltes al llit, les primers llums del dia van començar tenyir de roig i taronja l'horitzó. Va tenir temptacions de mirar l'hora un parell de vegades però es va contenir. Sabia que aquella informació la posaria encara més nerviosa; potser perquè creuria que era massa tard per adormir-se de nou, o tal vegada perquè era massa aviat encara per aixecar-se i arrossegaria son tota la jornada. 

Va reclamar-se una mica de calma a ella mateixa, en veu alta.. O es tranquil·litzava o començaria el seu dia lliure amb mal peu. I això sí que no s'ho perdonaria. 

Es va aixecar. Va obrir els porticons de fusta de la finestra perquè la llum vermellosa que s'entreveia per les finestres tenia un color espectacular. Va meravellar-se al contemplar el dia que tot just s'aixecava. I va dir-se que fet i fet, llevar-se tan d'hora, tampoc estava gens malament. Aquell espectacle de la natura era una obra d'art efímera a la que poques vegades podia observar amb el temps que mereixia. Va asseure's a l'ampit de la finestra, va resporar profundament i es va dedicar a mirar l'espectacle de colors que canviava per moments.     

OLOR DE FESTA

El cel amenaça tempesta, com no podria ser d'altra manera. Em sembla que no recordo una sola festa major sense els núvols amenaçadors que apareixen cada tarda al cel, com indicant-nos que, en qualsevol moment,poden deixar anar un bon ruixat i, de passada, aixafar-nos la guitarra i les il·lusions que hem cultivat durant el darrer any. 

Aquesta inseguretat, també forma part de la nostra festa. Podran sortir els gegants? Hi haurà cercavila? Aquesta incertesa que ens ofereix el cel fa, si això és possible, encara una mica més màgics aquests dies tan esperats. Aquell estar pendent de la previsió meteorològica, amb la ràbia i la tristesa ben entortolligades a dintre, al pensar que la pluja ho pot espatllar tot, després de tanta espera.  

Però amb bon temps o amb fred i pluja, els carrers es vestiran de gala. Aturarem les nostres vida durant quatre jornades en les que viurem sense horari, ni ordre ni concert i ens trobarem als carrers i a les places. 

I durant aquests dies tot farà olor de confetti, de nits fredes però de calorosos retrobaments. De brindis amb cervesa barata a la llum dels fanals del Firal i de converses que cada any es repeteixen. De grans èxits que cantarem fins a quedar sense veu, i de les cançons de moda que arrasen entre els més joves. De sardanes, de paelles, i de batalles de flors. I de porcs, i de xais i de gegants de totes mides que prendran vida, convertint-se en amos i senyors dels carrers. 

Però al encendre's les espelmes de l'últim ball, una mena de tristesa se'ns instal·larà ben present a la boca de l'estòmac i ens avisarà que la festa s'acaba. Que el parèntesi està a punt de tancar-se i que, la bofetada de realitat que tant temíem arribarà, tan bon punt seguim els gegants i les portes de l'Hospici es tanquin.