Té el front solcat d'arrugues. Són les marques de les batalles perdudes i de les guanyades, també. I fins i tot, hi ha els solcs d'aquelles històries que hauria pogut viure però a l'últim moment hi va renunciar.
De totes elles, aquestes són les més doloroses. Les no viscudes. Les que deixen, per sempre més, l'interrogant de què hauria pogut passar.
Ara però, que els peus cada cop costa més que li segueixin el cos, que l'esquena li grinyola quan vol fer segons quins moviments i que veu passar els dies i les hores assegut al banc de l'entrada de casa, poca cosa pot fer-hi per canviar el que no va ser.
No va ser perquè no tocava, es diu sempre, o perquè era així com estava escrit al destí, o qui sap on. No té cap sentit perdre els dies que queden pensant en allò que no ha sigut. Qui sap si ara seria aquí, aguantant el bastó amb una mà i saludant els veïns que passen, sempre amb presses, cami de casa o de la feina.
Qui sap on seria si cada cop que s'ha trobat un encreuament en el camí de la vida, hagués escollit seguir en una altra direcció. Segurament ara no ploraria la mort de la dona, i no sentiria la solitud que l'abraça cada nit, quan es posa al llit entre els freds llençols que li recorden que ella ja no hi és. Però potser tampoc sentiria l'escalf dels fills i dels néts que el visiten dia sí, dia també, i que són la seva raó de seguir vivint.
Qui sap què seria d'ell si aquell dia, que va tenir ocasió de fugir i canviar-ho tot, no s'hagués aturat un moment i hagués decidit seguir aquí, on ha viscut sempre.
