M'he fet vell, sí. Més ràpid del que voldria. Els dies i els anys han volat davant dels meus ulls i ara, sovint surto a la balconada, com un parèntesi que em permet fer balanç i rendir comptes amb mi mateix. A s'horabaixa. Al capvespre. M'agrada observar les formes capritxoses que els núvols dibuixen al cel. Els mil i un colors que, després de lluir de manera efímera, s'apaguen fins a esdevenir negra nit.
No és fàcil acceptar l'evidència. Que el temps que tinc aquí és limitat i que em cal assaborir-lo al màxim. A aquestes alçades, tinc ben apresa la lliçó i no em preocupo per les situacions banals. No ha estat fàcil aprendre a diferenciar-les. Fins al capvespre de la meva vida no he après de què anava el joc. Ara, però, en començo a tenir clares les normes. Potser vaig tard, però, ara sí, tinc clar quin és l'objectiu.
Em dedico i m'hi dedicaré fins l'últim dia, a viure. A VIURE, m'atreviria a dir. En majúscules. A respirar pausadament. Sense presses. A escoltar, des de ben endintre, allò que vull dir-me a mi mateix. Perquè massa cops he perdut el temps en expressar les paraules en veu alta, perquè tenia la sensació que a força de repetir-les me n'acabaria convencent. I no. Potser es complien als ulls dels altres. A voltes, he fet creure'ls allò que m'ha interessat a mi. Però m'estava fallant i ho sabia. A les meves entranyes no les he pogut enganyar mai. I aquesta traició esdevé tan dolorosa perquè és contra l'únic a qui hauria hagut de ser sempre fidel: a mi mateix.
Aquest és, precisament, el joc de la vida. Caure. Entrebancar-se. Equivocar-se i tornar a començar. Aprendre, a poc a poc, de què va aquesta història. I per desgràcia, convertir-te en expert quan saps que és hora de plegar. Amb tot, però, la partida val la pena jugar-la. Sense trampes. Sense excuses. Amb determinació, coherència i honestedat cap a un mateix. Aquest és, sens dubte, el millor premi que pots emportar-te'n.
