Prou de missatges pidolant-me una estona a soles. Prou de carícies sota la taula, mentre estàvem treballant. No hi tornaria a haver cap trobada casual al lavabo del despatx, ni petons robats entre passadissos. M'agradava massa aquell joc, aquell foc que enceníem entre els dos i que estava començant a cremar-me.
Notava les mirades dels companys, els somriures condescendents, tot afirmant el que era un secret a veus que ningú deia en veu alta però que tots murmuraven entre uns i altres a la màquina de cafè.
M'encantava la sensualitat que desprenies quan em picaves l'ullet, assegurant-te abans que ningú més seria testimoni d'aquest acte, aparentment innocent. M'encenia només veure com em miraves, desitjós de treure'm la roba, de recórrer amb els teus dits fins l'últim racó del meu cos. T'imaginava traient-me les mitges, amb una impaciència gairebé furiosa. Jo t'hi ajudava sempre, amb ànsies d'estar completament nua per sentir-me encara més a prop de tu. El teu alè calent, els teus llavis, acariciant-me l'orella. Les teves mans lliscant pels meus malucs fins a tocar el meu sexe i fer-me explotar. La teva llengua recorrent cada un dels meus racons. La meva mà, desitjosa de tu i del teu membre.
Ho oblidava tot quan estava embolcallada entre els llençols i els teus braços. Però els mesos havien anat passant. I també les teves promeses. Un i altre cop s'havien esfumat, com les hores fugisseres que se'ns esvaien tot fent l'amor.
Aquell havia de ser l'últim cop. La decisió estava presa. I mentre m'ho repetia, veia el reflex de la meva pròpia debilitat en la imatge que mirall em retornava de mi mateixa. Realment, en seria capaç?
