És negra nit i tot està en calma. Els carrers són buits i el silenci n'és l'amo i senyor per unes hores. Tothom descansa. Tots menys el flequer. Ell ja fa hores que feineja, amb una rutina mil·limetrada, calculant cada pas perquè quan la claror doni la benvinguda al nou dia, el pa sigui al seu lloc, perfectament col·locat, per guarnir totes les taules.
Quan tot desperta, ell ja gairebé acaba el seu jornal. Ha pesat amb cura la farina i l'ha tamisada, fins deixar-la ben fina i preparada per a pastar un bon pa. L'ha barrejada amb l'aigua tèbia i el llevat fins a aconseguir-ne la consistència adequada i després, poc a poc, ha anat formant les boles, que unes hores després esdevindran els pans. Al principi li calia pesar-les, per assegurar-se que totes tenien un pes similar. Ara ja no ho fa. Després d'anys de feina, de nits i més nits separant la massa en boles iguals, hi té la mà trencada. Sap preparar porcions de mida idèntica, sense haver-s'ho ni de mirar.
Després, arrenglerades dins els calaixos, les tapa amb draps humits per deixar-les llevar. No hi ha trampes, ni possibilitat d'accelerar el procés, no si el que vol és aconseguir un bon pa, un pa de veritat. Poc a poc, després del repòs, arriba altra vegada el moment de pastar-les i donar-los forma. Una per una, com si fossin petites obres d'art.
Enfornar. Mantenir el forn a la temperatura adequada perquè el pa es vagi endurint per fora i estovant per dintre. Poc a poc el color daurat anuncia que ja gairebé és cuit. I l'olor del pa recent fet ho inunda tot. Primer l'obrador, la botiga, les mans del flequer i la seva roba. Més tard, fins i tot el carrer. Es lleva un nou dia i, mentre el món desperta, el flequer, ja cansat, col·loca poc a poc els pans al seu lloc, amb tota la cura del món. Amb la delicadesa d'aquell que sap el valor d'allò treballat amb les pròpies mans.
