QUAN NEVA

Diuen que s'acosta una gran nevada i observes la finestra com si tinguessis cinc anys i fos la nit de reis.  L'ansietat d'aquesta novetat només és comparable a les de les grans ocasions, com quan tens una primera cita, o quan prepares amb il·lusió la maleta per començar el viatge que has planificat tot l'any. Ni tan sols recordes els anys que fa, des de l'última vegada que el paisatge es va cobrir de blanc i, per un dia, tot va aturar-se. Perquè la neu és això, com un parèntesi en el frenesí de les nostres vides. Com un stop enmig d'un panorama de plena agitació. Mentre neva, tot és calma. El silenci ho omple tot i sembla que no existeixi altre ritme que el que marquen els flocs de neu en el seu dansar fins anar a raure a terra.

Com la nit de reis en la que els nens, després del neguit del vespre previ, dormen fins que els nervis els trenquen el son i arrenquen a córrer a espiar si els regals són al lloc que toca. Tots ho hem fet algun cop, de pujar la persiana precipitadament esperant trobar un gruix de neu considerable. A vegades, ha sigut una falsa alarma però d'altres, la pau que transmet el paisatge blanc ens indica, només despertar-nos, que avui serà un dia especial.

I gaudeixes de la nevada. Observes embadalit els flocs de neu que van apilant-se, sense pressa però sense pausa, formant un coixí flonjo i delicat que només tocar-lo es malmet sense remei. La neu és un tresor intocable, perquè només fer-ho perd tot l'encant que havia tingut mentre l'has estat observant.

Poc a poc la nevada amaina però et deixa un regal que tardaràs a oblidar. Cada racó és una estampa, una fotografia perfecta, un record inesborrable que guardaràs a la retina. Recordaràs sempre més on eres i què feies aquell dia que va nevar.

Però tard o d'hora surt el sol i la natura comença, irremeiablement, el desgel. I tot plora perquè es perd l'encant efímer del que has gaudit mentre ha durat. I la bellesa que durant unes hores o dies ho ha omplert tot es transforma en fang i aigua. L'espectacle s'ha acabat. Talment com el rebombori que queda a casa després d'un vespre de festa i tertúlia, cal tornar a deixar-ho tot el seu lloc. Els carrers tornen a omplir-se de persones i el silenci que per unes hores ha sigut amo i  senyor torna a ocupar-se amb mil i un sons que ens resulten familiars. S'ha acabat el parèntesi i tot recomença. La mare terra, un cop més, ens ha fet saber que les coses importants, són momentànies. Caldrà viure i gaudir de tot, fins que torni a nevar.