SURT I RESPIRA

Camina pel pont. És capvespre i ha sortit a prendre l'aire perquè no podia aguantar més, tancat dins de casa. Les parets cada cop semblava que se li acostaven més, convertint l'habitació en una minúscula presó, on l'aire esdevenia irrespirable. Fa fred però tan li fa. El nota, entrant-li per les narius a cada inspiració i veu com es transforma en vapor fumejant cada vegada que l'expulsa. Es concentra en aquest moviment, precisament. En la cadència i el ritme de la seva respiració perquè se sent proper a la taquicàrdia. Té por del seu propi descontrol i, acostumat com està a mantenir sempre l'equilibri emocional, aquesta sensació l'atordeix profundament. Són tant enrabassats els pensaments que el capfiquen, que tot plegat es converteix en un embolic de sentiments que, a voltes, fan que dubti fins d'ell mateix i de les seves accions. 

Camina a pas ràpid, com si fugís d'allò que no el deixa ser qui és. Del que no el deixa viure amb la tranquil·litat que ell voldria i que el despersonalitza fins a fer-li oblidar qui és i què vol. 

Amb els minuts, la respiració s'acompassa i els batecs del cor tornen a esdevenir rítmics i més pausats. Observa el fluir calmat de l'aigua. S'atura i afirma amb el cap, com donant suport als pensaments i intencions que l'acompanyen. Té clar que està seguint el camí correcte però hi ha instants per a tot, fins pel dubte més ínfim. Està en ple procés de replantejament de la pròpia existència i en aquest camí hi troba espai per la culpa, la negació i el desànim més autèntics. 

Però no canviarà el que ha escollit. Té clara la decisió i no es penedeix de cap dels passos donats fins ara. Té les idees ben ordenades i aquests petits dubtes o esculls que troba de tant el tant, només serveixen per reafirmar-li que està en el correcte, en el que li dicta el seu cap i el seu cor.
Mai farà marxa enrere. Ningú podrà aturar-lo. Ho té més clar que mai. Ara, que comença a ser ell altra vegada, res li impedirà de continuar avançant.