VOLDRIA...

Voldria pintar-te somnis bonics, i que quan miressis la paret hi veiessis els personatges dels contes que t'explicava cada nit, quan érem a casa. Voldria que l'únic soroll que et desvetllés fos el petó o la manyaga que no puc reprimir de fer-te i que la teva única preocupació en aquest món sigués el cromo brillant que et falta per acabar l'àlbum de futbol d'aquesta temporada.  

M'agradaria veure't  sortir a jugar al carrer quan el sol està ben alt al cel mentre et vigilo rere la finestra i penso que ràpid que t'has fet gran. I els dies grisos, voldria que els passéssim  tancats a casa, sense treure'ns el pijama, mandrejant fins tard i barallant-nos per la manta més grossa i peluda de totes les que teníem per estirar-nos al sofà. Dinaríem qualsevol cosa que hi hagués a la nevera perquè aquests dies mandrosos tan al pare com a mi ens fa sempre mandra cuinar i després jugaríem amb el comandament a distància fins trobar algun programa que ens convencés a tots. O potser decidiríem fer una partida de cartes i la penyora seria recollir la cuina que encara estava per endreçar. 

Seria feliç comprant-te la motxilla nova, la que està més de moda, i rotulant tots i cada un dels estris d'escola amb el teu nom. El repetiria tantes vegades, que al final se'm faria estrany i tot, d'escriure en el mateix ordre tants cops, les teves lletres. Segurament, igual que feia jo de petita, voldries treure els retoladors i les ceres de la caixa i els tornaries a col·locar un per un, amb el nom ben escrit en una petita etiqueta. Després, els ordenaries seguint el teu criteri, i els deixaries tots altre cop ben arrenglerats, formant el teu arc de Sant Martí particular.  

Com m'agradaria dur-te al cinema i comprar-nos crispetes. Tu les voldries de tots colors, ben dolces i acolorides. Mantindríem un estira i arronsa perquè tu en demanaries comprar algunes llaminadures i jo et diria que amb la beguda ensucrada ja en fas prou. Entraríem a la sala i tu pujaries corrent les escales, fins la fila del capdamunt. L'últim rengle sempre ha estat el teu lloc preferit. I mentre esperem que les llums s'apaguin i s'inicii la pel·lícula, picotejaries de les meves crispetes i et queixaries de la dolçor que se t'enganxa a les dents. Només les compraves dolces perquè els colors són més bonics; de gust sempre has preferit les salades. Potser trobaríem algun amic teu i em demanaries per seure amb ell, a l'altra banda de la sala, perquè els dos desitgeu jugar a fer com si fóssiu nens grans per una estona. 

Voldria portar-te al parc sortint d'escola, i que protestessis perquè el berenar que t'he preparat és justament d'allò que no et ve gens de gust. Que fos aquest el problema més gros que presentés el teu dia i que la meva decepció més gran sigués veure't obrir l'entrepà i fer una ganyota al descobrir-ne el contingut. Després, protestaries i reclamaries que tu vols anar a berenar a la cafeteria de la plaça. Però jo et diria que avui no toca, i et recordaria que això només ho fem els divendres, que són el nostre dia festiu. Però, després, picant-te l'ullet en senyal de complicitat, et diria que havies fet bé de provar-ho. 

M'agradaria abraçar-te ben fort, com quan t'ajudava a sortir de la banyera de casa i feies repicar les dents com si t'estiguessis morint de fred. Jo, llavors, t'embolcallava amb una tovallola que havia deixat escalfant sobre el radiador una bona estona i aprofitava aquell minut per sentir-te ben meu, per apretar-te ben fort contra el meu cos, amb l'excusa que així el fred se t'espassava. Després, un cop sec, em deies que ja eres gran perquè et fes aquestes abraçades i corries a posar-te el pijama i a espiar què hi havia per sopar. La taula ja era ben parada. 

La puta guerra ens ho ha pres tot. El cinema, els diumenges a casa, l'escola i fins i tot les ganes ganes d'abraçar-te o de fer-te un últim petó de bona nit. La tristesa s'ha apoderat de tal manera de les nostres vides que ni tan sols em queden llàgrimes. Les he vessades totes. Estic buida i seca per dins. Com si el desert que vam travessar m'hagués assecat l'ànima i ja no quedés ni rastre de vida dins meu. Ni futur tampoc. Tot ho veig negre. Primer van ser les bombes;  i estava segura que, en aquella loteria a la que participàvem tots sense voler, algun dia ens tocaria i tot s'hauria acabat. M'aterria pensar que algun matí, no ens llevaríem perquè una bomba impactaria i l'edifici sencer es convertiria en la nostra tomba. Per això, quan vam decidir deixar-ho tot i fugir del país. Vaig intentar endreçar la nostra vida dins les cinc maletes que vam endur-nos terra enllà. Hi vaig encabir fotografies i records que no volia que acabessin sota un munt de runa perquè eren l'essència del que som avui. Però la nostra vida ja era trencada. Ja s'havia fet bocins i res del que vam emportar-nos podia compensar el dolor per l'exili. El dúiem gravat ben endins.   

Després va venir la llarga espera per creuar el mar. Els diners anaven desapareixen al mateix temps que les nostres forces. L'única obsessió que teníem era donar-te un futur més esperançador en un lloc on no ens amenacessin les bombes. I mentre la desesperança creixia, més d'un cop i més de dos vam pensar que, tanmateix, potser hauria sigut millor enterrar-nos sota la runa que viure desemparats caminant cap a no sabem exactament on.  

I ara som aquí, enmig del no res. No cauen míssils, ni es senten trets a tothora. Però plou desesperança. Convivim amb la misèria i per més que intentem aniquilar-la, reneix cada dia la desídia per una situació que no sabem si tindrà fi. Els dies, les setmanes i els mesos passen impassibles sense que tingui res millor per oferir-te que una tenda blanca dins aquest camp de la desesperació. Vam perdre-ho tot en aquest camí cap a la terra promesa. Vam deixar enrere tot el que havia sigut la nostra vida i els nostres somnis i vam començar a malviure només a través dels nostres records. 
Veiem la vida passar dins aquestes parets de plàstic que tremolen quan el vent bufa, que deixen penetrar el fred i que amb la calor es converteixen en insuportables. Maleeixo el dia que vam decidir fugir de casa perquè tu oblidaràs què vol dir créixer en una llar. Pretenen que et facis gran en aquest camp enfangat quan plou i polsós quan el sol de justícia asseca la terra. Ens tracten com delinqüents quan el nostre únic delicte ha sigut deixar-ho tot enrere per intentar oferir-te algun futur més enllà de les bombes que a hora d'ara ja ho han arrasat tot. També als nostres veïns, germans i amics que van decidir mantenir-se fidels al lloc on van néixer. 

Nosaltres vam fugir. I no sé si va ser una bona pensada. Ho vam fer-ho per tu, fill meu. Perquè no suportàvem l'idea que creixessis envoltar de dolor. Era massa terrible el que t'esperava si ens quedàvem a casa i crèiem, il·lusos de nosaltres, que fora les fronteres de la nostra pàtria arrasada, trobaríem la pau necessària per recomençar i oferir-te un futur més esperançador. 

Però aquí som invisibles, fill. La gent està massa ocupada, corrent darrere les seves vides que no atrapen, com per fixar-se en nosaltres. Els és més fàcil girar el cap a una altra banda. Eviten mirar-nos als ulls perquè tenen por que el sentiment de culpabilitat els faci reaccionar. No els jutjo, potser jo també ho faria. M'agradaria ser una més entre ells. Poder córrer sense tenir temps per res, empaitant els dies. Odio veure el temps passar i resignar-me a que creixis rodejat d'incerteses. Sense crispetes dolces ni contes per somiar. Sense l'emoció i el formigueig a l'estómac de la nit abans de tornar a l'escola. Sense el futur que sempre havíem imaginat per tu. Et prometo, fill, passi el que passi, que tot això ho hem fet per tu. Perdona'ns per no poder oferir-te res millor en aquest camp de desesperança. 

HIVERN

A mi m'agradava l'hivern. i en tenia motius de sobra, per ser la meva estació preferida. Durant els mesos que el fred ho abraçava tot jo era feliç perquè també era quant tenia més hores per passar amb la família. Eren les dues voltes de clau a les sis de la tarda i el llarg sospir al entrar a casa. S'havia acabat la jornada. Tornàvem a ser tots a casa. Era sinònim de vespres llargs fent els deures a la taula de fusta mig corcada de la cuina. Em costaven tant les matemàtiques! no hi havia manera que volgués entrar en raó quan m'encallava en algun concepte. Les detestava. Però el pare era pacient i m'agradava barallar-m'hi una mica. Quan per fi les entenia, un somriure d'orella a orella se'm dibuixava al rostre i ell s'omplia d'orgull per haver-me mostrat una vegada més, que la persistència és més que necessària.
L'hivern abans era sinònim de sopa calenta, de la pilota, la pastanaga i la botifarra negra bullint durant hores dins l'olla. De corredisses per agafar el millor lloc al sofà i la manta més peluda i agradable. De nits llargues i pel·lícules a vegades bones, d'altres avorrides. D'endormiscar-nos aprofitant els anuncis de la televisió i de cops de colze quan la pel·lícula recomençava. D'infusions compartides sota la llum d'una làmpada tènue que donava calidesa al menjador. Dels pijames, perfectament col·locats en fila sobre el radiador per treure'ls la fredor abans de posar-nos-els. Del foc, que a vegades feia fum i el maleïa però que sempre ens escalfava per dins.
L'hivern eren contes més llargs perquè no hi havia tanta pressa. Feia hores que érem a casa i a vegades ens en podíem permetre dos i tot. Eren dibuixos i converses mentre el sopar es feia, a foc lent i l'olor s'escampava per tots els racons de la casa. Eren dutxes d'aigua calenta, fins que la pell es tornava vermella de tant aguantar una temperatura excessivament elevada. Eren els missatges que deixàvem al mirall del bany aprofitant el vapor que el cobria. Eren l'espelma amb aroma de canyella que donava calidesa a la llar. El tros de fuet, ben prim, que el pare ens tallava per picar tot esperant l'hora del sopar. Era els comentaris dels pares mentre escoltaven les notícies a la ràdio, i les peticions de silenci del pare quan arribava l'hora d'escoltar el temps de l'endemà. L'hivern era el got de llet calenta amb les tres cullerades soperes de cacau que havíem de posar sempre d'amagat de la mare, perquè si ens veia ens recordava que amb una n'hi havia suficient. Eren els deu minuts que esgarrapàvem al rellotge per anar a dormir una mica més tard. Era la supervisió de la mare, per comprovar que les dents estiguessin ben netes i l'habitació ordenada. L'hivern era el petó de bona nit, que em feien al front perquè amb l'edredó amb tapava fins a ran dels ulls, apunt per defensar-me de tots els montres que gosessin acostar-se.

Ara, no vull que torni l'hivern que s'atança. Perquè cau la tarda més aviat i les nit tornen a ser fredes. Els dies s'escurcen i les hores s'allarguen més i més. El fred ja és aquí. Les primeres gelades comencen a entelar els vidres dels cotxes i a cobrir de blanc el paisatge cada matí. I jo, que abans l'estimava, detesto l'hivern perquè em retorna, cada vespre, els records bonics que he anat perdent pel camí.