Es carrega la pesada motxilla a l'esquena, es mira al mirall de l'entrada de casa i es dedica un petit somriure a mode de comiat. Fa un cop d'ull a les fotografies que han decorat sempre les parets del passadís. Són un repàs cronològic ala seva vida i les té tan gravades a la memòria que se les podrà endur ben lluny i recuperar-les sempre que ho desitgi, només tancant els ulls.
Avui diu adéu a la terra que l'ha vist néixer. No és pas un comiat definitiu, només un a reveure per una llarga temporada. Però no en té prou amb aquest racó de món, del que en coneix fins l'últim detall. Potser és per això, de tant que l'ha trepitjada, de com n'ha investigat tots els racons, que se li ha quedat petita i ja no en fa prou amb aquesta terra tan seva. Ha escalat totes les muntanyes i ha recorregut tots els camins. S'ha perdut pels corriols i s'ha banyat als rierols i a les rieres.
Ara vol arrencar a volar, tan lluny com sigui possible, i vol atrapar els somnis que fa temps que corren pel seu cap. Té ganes de sortir a empaitar-los fins a tenir-los tots a l'abast de la mà. I veure què hi ha darrere aquesta muntanyes que han estat tot el seu univers fins al dia d'avui. Es llevarà de matí i ja no veurà el paisatge que li serveix de referència. I qui sap, si haurà dies que se sentirà sol i desorientat i tindrà enyorança de casa seva i de les olors i els gustos i els colors de la terra que avui deixa enrere.
No sap què hi ha més enllà del poble ni de la seva gent. No té ni idea del que l'espera però sap que els somnis a vegades fugen molt de pressa i ell està disposat a córrer tot el que sigui necessari fins aconseguir-los atrapar.
