HIVERN

A mi m'agradava l'hivern. i en tenia motius de sobra, per ser la meva estació preferida. Durant els mesos que el fred ho abraçava tot jo era feliç perquè també era quant tenia més hores per passar amb la família. Eren les dues voltes de clau a les sis de la tarda i el llarg sospir al entrar a casa. S'havia acabat la jornada. Tornàvem a ser tots a casa. Era sinònim de vespres llargs fent els deures a la taula de fusta mig corcada de la cuina. Em costaven tant les matemàtiques! no hi havia manera que volgués entrar en raó quan m'encallava en algun concepte. Les detestava. Però el pare era pacient i m'agradava barallar-m'hi una mica. Quan per fi les entenia, un somriure d'orella a orella se'm dibuixava al rostre i ell s'omplia d'orgull per haver-me mostrat una vegada més, que la persistència és més que necessària.
L'hivern abans era sinònim de sopa calenta, de la pilota, la pastanaga i la botifarra negra bullint durant hores dins l'olla. De corredisses per agafar el millor lloc al sofà i la manta més peluda i agradable. De nits llargues i pel·lícules a vegades bones, d'altres avorrides. D'endormiscar-nos aprofitant els anuncis de la televisió i de cops de colze quan la pel·lícula recomençava. D'infusions compartides sota la llum d'una làmpada tènue que donava calidesa al menjador. Dels pijames, perfectament col·locats en fila sobre el radiador per treure'ls la fredor abans de posar-nos-els. Del foc, que a vegades feia fum i el maleïa però que sempre ens escalfava per dins.
L'hivern eren contes més llargs perquè no hi havia tanta pressa. Feia hores que érem a casa i a vegades ens en podíem permetre dos i tot. Eren dibuixos i converses mentre el sopar es feia, a foc lent i l'olor s'escampava per tots els racons de la casa. Eren dutxes d'aigua calenta, fins que la pell es tornava vermella de tant aguantar una temperatura excessivament elevada. Eren els missatges que deixàvem al mirall del bany aprofitant el vapor que el cobria. Eren l'espelma amb aroma de canyella que donava calidesa a la llar. El tros de fuet, ben prim, que el pare ens tallava per picar tot esperant l'hora del sopar. Era els comentaris dels pares mentre escoltaven les notícies a la ràdio, i les peticions de silenci del pare quan arribava l'hora d'escoltar el temps de l'endemà. L'hivern era el got de llet calenta amb les tres cullerades soperes de cacau que havíem de posar sempre d'amagat de la mare, perquè si ens veia ens recordava que amb una n'hi havia suficient. Eren els deu minuts que esgarrapàvem al rellotge per anar a dormir una mica més tard. Era la supervisió de la mare, per comprovar que les dents estiguessin ben netes i l'habitació ordenada. L'hivern era el petó de bona nit, que em feien al front perquè amb l'edredó amb tapava fins a ran dels ulls, apunt per defensar-me de tots els montres que gosessin acostar-se.

Ara, no vull que torni l'hivern que s'atança. Perquè cau la tarda més aviat i les nit tornen a ser fredes. Els dies s'escurcen i les hores s'allarguen més i més. El fred ja és aquí. Les primeres gelades comencen a entelar els vidres dels cotxes i a cobrir de blanc el paisatge cada matí. I jo, que abans l'estimava, detesto l'hivern perquè em retorna, cada vespre, els records bonics que he anat perdent pel camí.