TOT GIRA

Fins i tot els gira-sols sembla que aixequen els ulls amb més vigor cap al cel avui, com suplicant al sol que no tardi a aparèixer i escalfar-los una estona. O potser sóc jo que els veig més esplendorosos, grocs, i radiants que mai. 

Obro de bat a bat els porticons de la finestra de l’habitació i m’omplo els pulmons d’aire. N’hi faig cabre tan com puc, en una inspiració ben llarga, i penso que el mati avui fa olor d’herba seca, de sol mandrós i d’estiu que s’acaba. 

Em preparo un cafè i me’l bec, a petits glops, mentre repasso mentalment totes les tasques del dia: els mil documents que esperen sobre la taula formant una muntanya cada vegada un xic més alta. Algun dia perdrà l’equilibri i s’esfondrarà sense remei. La meva companya de taula que de cada tres dies en té dos i mig de dolents i m’omple el cap amb les seves desgràcies que a voltes penso que són bajanades i que no hi ha de donar tanta importància o sempre estarà malament. I per uns intants em capfico pensant en el trànsit que, ara que tothom  torna a la rutina, esdevé de nou infernal. I la nevera de casa, que fa dies que ressona, buida,  em recorda que hauré de tornar a  conformar-me amb qualsevol cosa a l'hora de dinar. I els núvols de tempesta, que segur que apareixeran, com cada tarda, entestats a fer fora l’estiu més depressa del que ens agradaria. I els dies que ja s’escurcen, cadenciosos, preparant-nos per l’hivern que es va acostant. 

Alguna estona, em semblarà que el rellotge no avança, i en d'altres moments potser tindré la sensació que corre massa i que sóc incapaç de gestionar tot el que he de fer. Pero passaran les hores, de manera inevitable, i tornaré a casa. I els gira-sols, pacients, miraran tots cap a l’oest, aprofitant els últims rajos. O potser ja hauran acotat el cap, com si mostressin la seva tristesa perquè el sol s’ha post massa aviat. Però em deslliuraré de les sabates i dels sostenidors per anar més còmoda per casa i m’asseuré a fora si el temps m'ho permet. O trucaré a una amiga i em beuré una cervesa mentre m’explica qualsevol nímietat. O potser em fumaré un cigarret mentre observo com milers de petits puntets comencen a esquitxar el cel a mesura que la nit va esdevenint més profunda. I em diré que, fet i fet, val la pena seure, ni que sigui un ratet, per contemplar aquest petit i meravellós espectacle a cel obert. Perquè en realitat, tot s'espera. Viure és l'única cosa realment urgent.