El cel amenaça tempesta, com no podria ser d'altra manera. Em sembla que no recordo una sola festa major sense els núvols amenaçadors que apareixen cada tarda al cel, com indicant-nos que, en qualsevol moment,poden deixar anar un bon ruixat i, de passada, aixafar-nos la guitarra i les il·lusions que hem cultivat durant el darrer any.
Aquesta inseguretat, també forma part de la nostra festa. Podran sortir els gegants? Hi haurà cercavila? Aquesta incertesa que ens ofereix el cel fa, si això és possible, encara una mica més màgics aquests dies tan esperats. Aquell estar pendent de la previsió meteorològica, amb la ràbia i la tristesa ben entortolligades a dintre, al pensar que la pluja ho pot espatllar tot, després de tanta espera.
Però amb bon temps o amb fred i pluja, els carrers es vestiran de gala. Aturarem les nostres vida durant quatre jornades en les que viurem sense horari, ni ordre ni concert i ens trobarem als carrers i a les places.
I durant aquests dies tot farà olor de confetti, de nits fredes però de calorosos retrobaments. De brindis amb cervesa barata a la llum dels fanals del Firal i de converses que cada any es repeteixen. De grans èxits que cantarem fins a quedar sense veu, i de les cançons de moda que arrasen entre els més joves. De sardanes, de paelles, i de batalles de flors. I de porcs, i de xais i de gegants de totes mides que prendran vida, convertint-se en amos i senyors dels carrers.
Però al encendre's les espelmes de l'últim ball, una mena de tristesa se'ns instal·larà ben present a la boca de l'estòmac i ens avisarà que la festa s'acaba. Que el parèntesi està a punt de tancar-se i que, la bofetada de realitat que tant temíem arribarà, tan bon punt seguim els gegants i les portes de l'Hospici es tanquin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada