RECORDS...

Vaig prometre’m a mi mateix que no ho allargaria més. No trobava mai el moment i, com a última alternativa, ho vaig col·locar en primer lloc, a la llista dels propòsits d’any nou. No tinc dubtes que des de fora pot semblar senzill, emocionant fins i tot, però per mi està suposant un autèntic martiri.

M’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Llevar-me ha sigut tot un sacrifici i tinc l’estòmac buit perquè sóc incapaç d’engolir res. Hauria volgut passar-me el dia al llit, ignorant la tasca que m’havia proposat dur a terme. Però sóc home de paraula, o almenys ho intento ser. I no puc fallar-me, perquè renunciar al propòsit fet, seria fallar-me i enganyar-me a mi mateix. No té sentit posposar-ho. Massa mesos que ho porto fent. Avui és el dia, ja no puc ignorar-ho més.

He volgut fer aquest viatge sol. Perquè és amb mi mateix amb qui he de trobar-me; amb els meus fantasmes i amb el meu passat. Res ni ningú pot consolar-me o pot ajudar-me a curar les ferides que encara hi ha obertes. L’acceptació del pas del temps no pot fer-la ningú, sinó jo mateix.

Només enfilar el camí de la casa ja sento que els records lluiten entre ells per fer-se un lloc i evocar-me tots els detalls del que he viscut aquí. Sento les veus dels cosins i de la iaia que ens crida, perquè els macarrons ja són a taula. L’avi fuma, mig d’amagat, per evitar les mirades inquisidores, mentre ens observa en silenci. Mai, ningú m’ha dit tantes coses només amb una mirada com ell. L’home que parlava sense dir res.

Escolto la mare i les tietes, feinejant per deixar la taula ben parada, i els homes que vora el foc parlen de política o de qualsevol altra futilesa. Els plats de flors dibuixades, els coberts de les grans ocasions. Les copes baixes i els gots de vidre gruixut.

El Tió vora el foc, abrigat amb una manta, amb la barretina que li cobreix els ulls. Dorm. Els petits no el perden de vista. Li parlen, l’acaronen, li donen de menjar i discuteixen sobre quin d’ells s’ha portat més bé i tindrà la millor recompensa.

Sento les corredisses pujant l’escala. Les curses per intentar ser els primers en rentar-nos les mans i escollir el millor lloc a taula. Els cops de colze i les empentes per eixugar-nos les mans de qualsevol manera, abans de girar cua i agafar un lloc privilegiat. La mare que em crida que encara tinc les mans brutes, i que me les torni a ensabonar bé. La tieta, sempre menys estricta, que li diu que no passa res, que avui és un dia especial i em pica l’ullet en senyal de complicitat.

I els jerseis de llana que heredo any rere any del meu cosí més gran. Les cartes, el parxís i el dòmino que esperen pacients l’hora de la sobretaula per sortir a ventilar-se després de dies i dies reclosos al lloc de sempre.

Sento el foc crepitar. Mai més m’he pogut desempallegar de l’enyorança del foc de la casa dels avis. Aquell foc entorn al qual passava tot. Aquella llum que ens escalfava el cos però sobretot l’esperit. Aquell punt de trobada on esdeveníem familia i clan. El foc com a principi i final de tot. El foc com a símbol màxim de vida.

Avui el foc no cremarà. No hi haurà ningú que remeni els calaixos buscant les estovalles per parar la taula. Ni l’avi sobre l’escala, vigilant-nos de lluny. No sentiré l’olor del dinar a punt de servir, ni el Tió restarà quiet esperant la seva hora. No hi haurà partides de cartes ni discussions sobre les últimes notícies d’actualitat.
Ja no porto el jersei de llana; el foc fa temps que es va apagar.

M’eixugo les llàgrimes que em rodolen per les galtes i pujo les escales a poc a poc, amb recança. El foc ja no crema però el sol, m’acarona i m’embolcalla per ajudar-me a continuar.